Classe mitjana per copes

Passejant per Londres es respira, tan si vols com si no, bastanta preocupació per les incerteses que ha portat el 'brexit'. Algunes llibreries del centre, les de Charing Cross, tenen dedicat un voluminós altar a les novetats editorials al voltant de la sortida de la Unió Europea, mentre els tertulians segueixen analitzant a les televisions els perquès del daltabaix després del referèndum.

No obstant, lluny de la postal del centre es palpa més bé la vida. Perquè la veritat sempre viu a les sabates i al barri. En un pub de l’East End, on preparen 'fish and chips' casolà, el peix arrebossat i les patates fregides de tota la vida obrera, el propietari fa broma amb un parroquià sobre el significat dels nous bitllets de cinc lliures, fets de plàstic –perquè sobrevisquin al centrifugat de la rentadora–, amb l’efígie de sir Winston Churchill i la seva mítica frase pronunciada durant la segona guerra mundial: «No tinc res més a oferir que sang, esforç, llàgrimes i suor» ('Blood, toil, tears and sweat'). ¡Ah, la vella Anglaterra, una altra vegada sola davant el món! 

Notícies relacionades

El 'brexit' no frena l'afluència de turistes britànics a Espanya

Les grans empreses no estaran en l'agenda de May en la seva primera visita a Espanya després del 'brexit'

Molt a prop del 'pub', un artista de carrer ha estampat sobre una paret un grafit que comprèn en si mateix més sentit que tot un tractat de sociologia: una copa, amb el seu peu i el seu calze dibuixats amb traços molt simples, i la llegenda 'Middle class by the glass', que a sobre rima. «Classe mitjana per copes», de negre o blanc, com el vi que es despatxa als bars. Això és el que està succeint, la desaparició de l’Estat del benestar a dosis petites, a poc a poc, a glops lents però inexorables. Beu i oblida’t del que hi va haver.

La campanya del 'no' va tenir l’orella més enganxada al carrer que la dels partidaris de continuar a la Unió Europea. La campanya del 'no' devia moure’s lluny de la bombolla londinenca, per Leeds o Ludlow, posem per cas, ciutats on la globalització de l’economia ha precaritzat la feina del treballador blanc a les fàbriques. Amb sous baixos, contractes escombraries i sense cap sentiment identitari que amalgami el púding. La campanya del 'no' es va basar en mentides però sí que tenia qui se les escoltés.