Els Stones són immortals

Corre per la xarxa un comentari irònic i d’aparença ecologista que diu més o menys: «¿No hauríem de pensar una miqueta més en el món que deixarem a Keith Richards?». M’agrada perquè la conya amaga una gran veritat, que el guitarrista dels Stones ens enterrarà a tots, que aquest fenomen de la naturalesa que segueix bevent i fumant després de vèncer l’heroïna, que cau dels cocoters sense causar-se ni un esquinç i després ho celebra amanint un porro amb les cendres del seu difunt pare (després va dir que era una broma, però jo no m’ho empasso), és immortal.

 

Una cosa semblant es pot dir de Mick Jagger, que serà pare per enèsima vegada, als setanta i molts, perquè sí, perquè està fet un toro. Potser Jagger i Richards apareixen com pelleringues arrugades, però jo ja estic esperant la seva pròxima gira mundial, que sempre és l’última, perquè des del final de la meva adolescència sento que els Stones es retiren. Però els Stones no es retiren ni es retiraran mai. Això queda reservat a pontífexs i monarques pusil·lànimes, als quals es qualifica d’emèrits per no anomenar-los dimissionaris i derrotistes. La dinyaran a l’escenari perquè saben, com deia Rafael Azcona, que com a fora de casa no s’està enlloc, encara que et sobrin les mansions i els castells.

COMPRARÉ EL DISC

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

He passat tota la meva vida amb els Stones i no contemplo la possibilitat que se’m morin. Per això em preocupo pel món que deixaré a Keith Richards i penso comprar el nou disc de la banda, 'Blue and lonesome', encara que igual ni em molesto a escoltarlo i el poso a la prestatgeria, sense treure-li el plàstic, al costat de les obres (gairebé) completes dels Glimmer Twins, que és com es coneix Mick i Keith quan s’autoprodueixen. Sé que aquest disc no aportarà res de rellevant, però també sé que les cançons seran boníssimes, i les versions, estupendes. De fet, és com si ja l’hagués sentit. Així que igual ni me’l compro, però quan algú m’ho pregunti, diré que és de traca: es diu fe, amics. 

Igual que el fascinant Elvis mort, els Stones immortals ja estan més enllà de la música. No tornaran mai a compondre cançons com 'Paint it black', però en tinc prou de saber que estan aquí, fets unes panses però voltant per aquest món que no pensen abandonar mai.