¿País o club?
Els pèssims resultats dels socialistes a Euskadi i Galícia donen munició als crítics que advoquen per ajupir-se i permetre que Mariano Rajoy s'hi recolzi per formar govern. El gran dubte és saber fins on pot arribar l'ona expansiva de l'explosió. Si creiem que Pedro Sánchez és l'únic culpable de la desfeta, potser n'hi hauria prou amb el seu sacrifici. Però si l'enfonsament és degut a una multiplicitat de factors interns, potser la detonació acabarà deixant el partit en ruïnes. El PSOE suma anys d'insolvència. A la incapacitat de la socialdemocràcia per donar respostes a la crisi, hi afegeix unes estructures partidistes que poc tenen a veure amb les noves exigències democràtiques. I, per últim, o potser en primer lloc, hi ha la total ineficàcia a l'hora de construir un relat de l'Espanya plurinacional. Per a aquells que advoquen pel jacobinisme, poden contemplar-se en el reflex de Ciutadans. Al PSOE li falta valentia i li sobren servituds.
El joc segueix obert. Els nous resultats electorals han tret més peces a Sánchez. Potser ara està despullat, però no és l'únic. Una tercera convocatòria electoral pot ser el final de Ciutadans, hi pot haver més pèrdua per a Podem i un camí incert per a alguns partits nacionalistes, clarament per als exconvergents. Però el PSOE segueix a trompades a la banqueta. ¿De debò li interessa el joc o només el partit? ¿Guanyar el país o controlar un club?
