Eleccions a Galícia i Euskadi

Tot flueix... o no

En el fons, tot continua estancat. Només una implosió interna socialista pot evitar avui unes terceres eleccions

2
Es llegeix en minuts

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez estan embrancats aquests complicats nou mesos en un extenuant joc de desgast. Per anotar-se aquesta ronda el president en funcions necessitava una victòria contundent a Galícia i un resultat a Euskadi que li donés alguna cosa per negociar amb el PNB, mentre que el líder socialista requeria aconseguir el govern gallec, o almenys evitar el 'sorpasso', i mantenir-se a Ajuria Enea com el soci de referència d'Iñigo Urkullu.

Eliminats al juny Albert Rivera i Pablo Iglesias de qualsevol possibilitat de disputar-los el lideratge a la dreta i a l'esquerra, ara es tractava de dirimir qui s'havia desgastat més amb la seva estratègia. Sánchez buscava ratificar el seu "no és no" amb una recuperació electoral, i Rajoy sumar una altra victòria a la seva neofeudal reclamació del dret a ser president.

Tots dos poden dir que l'altre ha perdut però cap pot declarar-se guanyador. El cert és que ningú ha obtingut el que volia. L'absoluta a Galícia, amb 'sorpassiño' però sense ensorrament socialista, i la inèrcia que empeny el PNB a pactar amb el PSOE deixen les coses com estaven. Sembla que tot flueix en la superfície però en el fons tot continua estancat. Tan sols una implosió interna socialista pot evitar avui unes terceres eleccions.

TERCERA MAJORIA ABSOLUTA

La nit electoral gallega deixa un resultat excepcional. Un líder i un partit reforçats després de dos mandats d'austeritat i retallades enfront d'una oposició desmembrada. Alberto Núñez Feijóo ha recol·lectat la seva tercera majoria absoluta i es col·loca a si mateix en la 'pole position' de la successió marianista. Un lloc tan destacat com incòmode. En la successió de Rajoy el me¿s difícil no és arribar, el que fins ara sembla gairebé impossible és mantenir-se.

Els socialistes paguen cars dos errors de llibre. El primer consisteix a haver optat per un cap de cartell pla i avorrit, Fernández Leiceaga, un buròcrata de la política que encarna tot el que no ha de semblar mai un candidat. El segon va ser haver provocat amb tan pèssima aposta una guerra interna absurda i incomprensible durant els mesos previs. Hi ha una regla no escrita de la política que no s'hauria d'obviar mai: no s'entrega el govern a qui no sap governar casa seva.

UNA MAREA LENTA

Notícies relacionades

En Marea ha pagat per tot al contrari. El seu problema no ha residit tant en una mala elecció com en l'embolic provocat per la demora en la decisió. Mesos d'espera i inacció fins que Xosé Manuel Beiras va fer el pas enrere i va deixar el camí lliure no s'arreglen amb un parell de setmanes de campanya d'un candidat, el jutge Luis Villares, tan nou com desconegut. Els de Beiras van començar la legislatura anterior amb nou diputats i van acabar amb sis. Ja es creuen apostes per veure amb quants acaba la recentment iniciada i a qui fulminarà amb els seus temibles llamps el lleonat líder en la seva esperada reaparició.

Els nacionalistes del BNG tornen a ser víctimes del mateix error que rebaixa els seus resultats des de fa una dècada: creure que tan sols necessiten el canvi cosmètic de buscar una candidata, Ana Pontón, jove i capaç de protagonitzar una campanya moderna i animosa, quan el que realment reclama l'electorat és treure la pols i airejar un discurs polític i un model organitzatiu que només evoca fantasmes del passat.