Planetes

Discutíem amb C sobre un tema que em preocupa. La presència o no d'un equilibri entre els universos sentimentals i l'imaginari col·lectiu dels escriptors i intel·lectuals catalans que escriuen en castellà o en català. Jo argüia que el món dels que escriuen en castellà també és el meu, mentre que el meu món, el dels referents cultes o populars en català, no estava segur que fos necessàriament el seu. C em rebatia que parlés en aquests termes, d'ells i de nosaltres, i deia que això sol, aquesta distinció, no tocava, que cadascú té la seva sensibilitat i que plantejar la qüestió en aquests paràmetres era nociu. Potser té raó. Tot venia d'una conversa a partir del pregó de Pérez Andújar i de la reflexió del professor Manel Ollé. Ell s'havia emocionat, com jo, amb un discurs magnífic, però constatava «la decepció de sempre, la massa habitual manca de generositat de la gent catalana de la literatura escrita en castellà cap al que es fa i s'ha fet en català».

Em vaig precipitar. El mateix Pérez Andújar ha explicat els orígens de les seves cites. Alguns ja eren evidents, però d'altres no tant. Hi surten Serra d'Or i L'Avenç, i Camp de l'Arpa i Cavall Fort, i L'Esquella de la Torratxa i El Be Negre, i Rodoreda, Papasseit i Montserrat Roig. Una galàxia en la qual vivim i pensem plegats. Una galàxia on és bo, saludable, intel·ligent i necessari que els planetes dansin i s'atreguin amb l'harmonia dels cossos celestes.