Levíssim soroll

Com diu el doctor Molinuevo, director científic de Barcelona Beta, el centre d'investigació de la Fundació Pasqual Maragall, «l'Alzheimer és un procés lent i insidiós». Poden passar vint anys des del moment desconegut en què les proteïnes beta-amiloides decideixen agrupar-se en molècules que després seran plaques i finalment destruiran neurones. Vint anys sense símptomes, vint anys en el decurs dels quals l'home o la dona viuen, gaudeixen, pateixen, treballen, s'avorreixen, riuen o ploren, fan l'amor i fan esport i fan paelles, sense que sàpiguen que en el seu interior evoluciona, lentament i insidiosa, la degeneració i l'oblit de tot allò que han viscut, gaudit o patit. La imatge és esgarrifosa. I també ho és la conclusió de Molinuevo: «És una malaltia de joves que es manifesta en gent gran».

És lenta i persistent, un rosegar sense pausa, un levíssim soroll imperceptible que acompanya els nostres dies. Es va desfent el teixit mentre tot just l'anem teixint, comencem a oblidar mentre edifiquem els records. I insidiosa, perquè sota l'aparença de la vida normal s'introdueix i avança el rostre de la mort. Un cop instal·lats en l'oblit, només ens resta la pell. Qui pateix Alzheimer no pot llegir un llibre, però si el palpa potser recordarà, amb el tacte, el plaer que va experimentar el dia que sabia distingir les lletres, quan encara no sabia que les beta-amiloides començaven la seva lenta i insidiosa batalla.