Ironies del destí

La llei de partits va ser aprovada al Congrés dels Diputats el juny del 2002. ETA estava en plena activitat i l'any abans havia comès una quinzena d'atemptats, inclòs el que va acabar amb la vida de l'agent dels Mossos d'Esquadra Santos Santamaría. Aquest caldo de cultiu va permetre retallar les llibertats democràtiques amb el pretext de tallar el finançament del grup armat. La llei sempre es va aplicar, com tantes altres a Espanya, amb un biaix ideològic molt marcat. Si bé el seu text es podria haver fet servir també contra organitzacions d'extrema dreta que concorrien a les eleccions sense problemes, es va utilitzar sobretot per perseguir l'independentisme basc i col·locar Patxi López a la Lehendakaritza. El cas és que ETA ja fa sis anys que no mata però la Llei de Partits segueix plenament vigent i se n'arrosseguen les conseqüències. La inhabilitació d'Otegi que impedeix que concorri a les eleccions basques del 25 de setembre n'és un exemple molt clar. Ara s'ha sabut que el Ministeri de l'Interior ha advertit el Partit Demòcrata Català (o com s'acabi dient) del fet que se li podria acabar aplicant la llei perquè explicita en els seus textos que no renuncia a la via unilateral per arribar a la independència de Catalunya. Aquell 27 de juny del 2002 entre les grans formacions espanyoles hi havia la CiU de Duran i Lleida donant suport a una llei infame i antidemocràtica. Ara aquesta mateixa llei es podria girar en contra a la refundació de Convergència i la lliçó que podem extreure'n és que hauria estat molt millor no haver participat de manera entusiasta a consolidar un estat amb notables carències democràtiques. Vista aquesta ironia del destí, em vénen al cap aquells versos de Martin Niemöller -i que fa pocs dies va recordar Joan Tardà durant la investidura fallida de Rajoy- que acaben així: «Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar».