IDEES

1
Es llegeix en minuts

Aquest article no va destinat precisament als que demostren el seu mal gust exhibint a casa seva una peça –no en direm escultura– de Lladró. Just al contrari, s’adreça als que davant d’unes figuretes tan adorables experimenten a la gargamella una sensació similar a la dels romans, quan, a fi d’engolir encara més, s’hi introduïen una ploma d’oca amb la intenció de perbocar. En altres i més properes paraules, als que dubten sobre el veritable caràcter d’obra d’art de les antepenúltimes, les últimes i les penúltimes obres de Miquel Barceló, posem per cas. Als que van sentenciar que el MACBA abdicava de la seva complicitat amb les avantguardes quan li va dedicar una llagotera barretada expositiva l’any 98.

Notícies relacionades

    D’aquí una setmana toca retirar de la via publica l’escultura Carmela del també triomfador Jaume Plensa. L’exposició és temporal, com ho van ser els remakes classicoides d’Igor Mitoraj a la Rambla de Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona, per fortuna, ha fet l’orni davant la petita campanya d’alguns veïns que pretenien adoptar aquesta colossal criatura embadocada que hem de suposar en dolç estat misticoorgasmàtic provocat per les emanacions musicals exhalades des del Palau de la Música. També se n’ha anat en orris el projecte d’escultura de 70 metres que, just davant del mar, havia de modificar pels segles dels segles l’skyline de Barcelona. Quanta, quanta gosadia.

    Alguns artistes del nostre temps, farts de no ser reconeguts a satisfacció del seu ego deixondit, s’han desviat de la seva disruptiva trajectòria inicial, sens dubte interessant, per fer oposicions a la categoria del que el jove Salvador Dalí anomenava putrefacte. Des de les estretors exigents del concepte, Plensa va desembocar al plàcid oceà de la grandiloqüència quan va decidir explotar un il·luminació sublim: que les piràmides no són admirades per la seva forma, tan elemental, sinó pel seu volum desmesurat. Ai, si a can Lladró li descobreixen el secret. 

Temes:

Jaume Plensa Art