Intransigència rima amb paciència

Les manifestacions d’ahir van aplegar una autèntica multitud. No obstant, hi va participar menys gent que en els últims anys. Va ser així malgrat que era la primera convocatòria amb un Parlament dominat per una clara majoria independentista i tot i que les dues principals autoritats del país, el president Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, se sumaven per primera vegada als manifestants.

 

La veritat és que tal com han anat succeint-se els fets, els fets reals, per dir-ho així, seria estrany una altra cosa. Han passat més de sis anys des de l’estúpida sentència del Constitucional. Hi ha fatiga. També desconcert pel comportament sovint mesquí dels partits. O per la facilitat amb la qual broten discussions per a la majoria incomprensibles i empipadores. No sembla, a més, i contra el que anuncien els polítics, que el referèndum o la independència estiguin a tocar.

En tot aquest temps, les actituds del Govern, el PP, el PSOE i les elits mediàtiques, funcionarials i econòmiques espanyoles no han variat. Rajoy i el Govern, en concret, s’han negat cegament a qualsevol tipus de diàleg amb Catalunya. Els que confiaven que, a l’adonar-se de la magnitud de l’assumpte, el PP intentaria buscar una solució, parlar o crar una proposta s’han quedat amb un pam de nas.

No només això. La seva agressivitat ha anat in crescendo. A part de la guerra bruta contra l’independentisme, de la qual ningú sembla escandalitzar-se en excés, han abundat la instrumentalització de la justícia i astracanades com la recent sortida de pota de banc de la fiscal general o l’ús de la llei de partits contra el Partit Demòcrata, l’antiga

Convergència.

És com si el Madrid oficial i els seus tentacles creguessin més en la possibilitat de la independència que molts ciutadans independentistes desencantats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Davant d’aquest panorama de bloqueig i atacs, és lògic que una part notable de l’independentisme perdi la imprescindible paciència i exigeixi algun moviment determinant, emprendre algun tipus d’acció unilateral que doni una embranzida a la situació. És el famós tenim pressa, l’A punt del lema d’ahir i fins i tot la utilització, traient-la de context, d’una frase del discurs de Jordi Carbonell en la Diada del 76: «Que la prudència no ens faci traïdors».

Permeteu-me citar el fragment complet, molt més inspirador que només una part: «Molts pensen que som massa moderats; el nostre poble és moderat. Ara, som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i amb la duresa que els permet la força, que no s’equivoquin: moderació no és feblesa».