L'era de la gran dissociació

La comissària de Competència de la UE, Margrethe Vestager, no passa per ser una persona reticent a les grans aportacions que han fet al progrés econòmic o del gran consum companyies com Apple, McDonald’s o Amazon. A aquesta política danesa, foguejada en el fragor polític al seu país i ara a la CE, ningú li deu haver sentit frases de ranci antiamericanisme. Ni anticapitalisme. És més simple. Vestager creu en la força del poder públic i que aquest s’ha de finançar amb equitat. I a més, ho practica.

La tendència de les multinacionals, totes, a eludir impostos és un mal global que l’OCDE ha descrit com a BEPS (sigles angleses de l’erosió de bases imposables i trasllat de beneficis). En el cas dels EUA, hi ha dos bilions de dòlars que segueixen flotant en el núvol per no aterrar en sòl fiscal nord-americà. Dos arguments contraposats: gràcies a les empreses més innovadores vivim una nova era de benestar digital. Deixem que els mercats financers les beneeixin o les condemnin. Altres, en canvi, adverteixen que aquesta quarta revolució industrial (Davos, gener del 2016) supera l’axioma de la destrucció creativa i no s’entreveu que els nous llocs de treball succeeixin els obsolets. El saldo és arriscadament favorable a l’atur mundial crònic. Un parell de llibres recents aborden aquests temes des d’òptiques diferents.

EL CATEDRÀTIC (emèrit) de computació de la Universitat de València Gregorio Martín Quetglas va anticipar al seu dia i ara confirma el que es va dir a Davos. A aquesta era de la gran recessió (Stiglitz, Krugman) també se la pot anomenar l’era de gran dissociació, és a dir, l’ocupació no acompanya el creixement econòmic. D’aquí el títol [Des]empleo y bienestar en la era digital (Megustaescribir). Com proporciona la gent sàvia, llegir Martín Quetglas és senzill i estimulant. Quan, per exemple, diem que volem que una cosa sigui «de qualitat, universal i gratuïta» estem pensant... en la sanitat si l’entorn és la societat industrial, però en wifi si el que parla és un fill del mil·lenni. O si descrivim el lloc de treball en l’era 1.0 equival al fix indefinit, en la 2.0 al contracte parcial i en la 3.0 al no-contractat que treballa a demanda, equiparable a l’autònom, amb el seu variant oxímoron: autònom dependent.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Quan Vestager enumera les transnacionals en el seu punt de mira, cal tornar al text de Martín i veure un altre exemple. Apple, amb els seus 93.000 treballadors, factura 183.000 milions, fet que equival a 1,66 milions per empleat. Amb el mateix nombre de treballadors, El Corte Inglés factura 0,15 milions per treballador. Els gegants de menjar i distribució dels EUA McDonald’s i Wal-Mart tenen els mateixos empleats (250.000) que les quatre grans digitals GAFA (Google, Apple, Facebook i la distribuïdora Amazon), però aquestes facturen 20 vegades més per empleat. Amb aquests i altres exemples, l’autor no dubta que els únics que poden fer un paper corrector d’excessos són els estats a partir de la seva capacitat fiscal, recordant el Keynes que el 1930 va escriure sobre el futur dels néts. Martín Quetglas no dubta a proposar la redistribució dels guanys de la digitalització. Per simplificar i enllaçant amb Vestager, són els que eludeixen impostos els que haurien de ser els primers contribuents.

RES MILLOR que un bon coneixedor de com funcionen els fons d’inversió com Raphael Nagel per endinsar-se en l’altra faceta que amenaça el benestar sostenible: l’especulació sense escrúpols, el curtterminisme i l’engany a clients de banca inexperts en productes financers. Després de dècades en banca de negocis a Alemanya, Anglaterra i Espanya, l’aportació de Nagel a Turbocapitalismo. Los maestros de la quiebra (Kant) no s’inscriu en les freqüents confessions de penedits (fàcil a partir del 2008). És molt més innovador, perquè no renuncia a les aportacions que el sector financer fa al progrés econòmic global, però descriu amb molta precisió (és de l’ofici i es nota) els abusos a Espanya els últims anys. Pocs textos es poden trobar, a més, on s’expliqui tan clar què és el crèdit diapasó que comercialitza UCI o els detalls, amb els seus noms, dels casos de Pescanova, Ruiz Mateos, Bankia... fins a una lleial i merescuda defensa dels milers d’equatorians atrapats en hipoteques indecents.