Percepció i realitat

Opinem i decidim en funció de la nostra percepció de la realitat. Som el que percebem, ja ho va dir en llatí un bisbe anglès del segle XVIII. En llenguatge castís, ulls que no hi veuen cor que no sent. El que no coneixem no ens pot afectar emocionalment ni condicionar les nostres decisions. Però no per això deixarà de tenir conseqüències. Encara que ho ignorem, no ens alliberarem dels efectes del canvi climàtic.

Les percepcions derivades de les nostres experiències personals són limitades i amb freqüència enganyoses. No percebem que la Terra sigui rodona. També disposem d'informació elaborada, que també pot ser enganyosa però susceptible de contrast i verificació. La democràcia depèn de la quantitat i de la qualitat de la informació que els ciutadans reben. La veritat absoluta no existeix, però convé distingir les opinions dels fets constatables. No obstant, la desinformació, o simplement la falsedat, juguen un paper cada vegada més important en el debat polític, només cal veure el que va passar amb el brexit, o en el coneixement que tenim dels grans problemes: terrorisme, migracions, desigualtats, canvi climàtic, desocupació, escàndols polítics i financers....

Problemes greus i que s'agreugen. Les desigualtats no deixen de créixer: 85 persones tenen un patrimoni equivalent al de 3.500 milions d'éssers humans. Recursos naturals i espècies vives desapareixen a un ritme insostenible. A principis d'agost els terrícoles ja havíem consumit la capacitat anual de reposició ecològica del planeta. Les nostres emissions de CO2 segueixen augmentant, el juliol ha sigut el més càlid des que tenim registres (136 anys), i el desè mes consecutiu en què es baten els rècords de temperatura. Uns 7.000 emigrants han mort ofegats al Mediterrani des que la crisi dels refugiats va demostrar la fragilitat de la UE.

Però només­ ens interessem per aquests problemes quan algun esdeveniment noticiable, preferentment il·lustrat gràficament, ens provoca emocions. Fa un any que va aparèixer mort en una platja turca el nen Aylan, que hauria quedat en l'anonimat sense la seva esgarrifosa fotografia en primera pagina dels diaris. Després va venir el controvertit acord de la UE amb Turquia. El flux de fugitius es va frenar i aquest estiu ha sigut relativament tranquil. No hem tornat a percebre el problema perquè no hem vist i en conseqüència no hem sentit. Però els fluxos no s'aturen, simplement s'embassen. En condicions pitjors, perquè després del cop d'Estat i la repressió que l'ha seguit, ¿podem seguir considerant a Turquia un país segur? ¿Tenim pla B per si l'acord es trenca?

Passa el mateix amb el canvi climàtic, centre de tota l'atenció mediàtica durant la Conferència de París. Després, cap fet noticiable ens ha recordat que el problema s'agreuja. El crit d'alerta del recent informe de 450 científics ha passat desapercebut. El que podria ser president dels EUA segueix negant que existeixi. Col·lectivament, actuem com si no existís. Hi ha massa interessos en joc per prendre'l seriosament. Fer-ho exigiria enormes canvis en la distribució de la riquesa i el poder. I assumir costos avui per evitar mals pitjors en el futur, a la qual cosa som reticents per naturalesa i no es correspon amb el cicle polític curtterminista de la democràcia. Per contenir l'augment de les temperatures s'hauria de deixar sota terra el 70% de les reserves conegudes de combustibles fòssils, que no valdrien res. Això sí que seria una crisi de balanços.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La transició tecnològica a una economia baixa en carboni crearia molta ocupació. Però la ràpida reducció d'emissions implicaria destrucció massiva de capital (centrals de carbó i gas, refineries de petroli, mines de carbó, vehicles) i inversió en nou capital (generació d'energies renovables i cotxes elèctrics). Una transformació econòmica tan important com la capacitat d'acollida a uns quants milions de refugiats. I ja hem vist com ha canviat l'opinió publica alemanya des de la generosa actitud de Merkel de fa un any.

És impossible abordar la complexitat d'aquests problemes en frases simples, més o menys subjectives, i menys en tuits. Paradoxalment, com més abundant i instantània és la informació, menys ens il·lustra. La tecnologia permet que algoritmes automàtics seleccionin la informació que rebem per presentar-nos un món que reforça les nostres creences. Un greu repte perquè els mitjans de comunicació, i en particular la premsa escrita, compleixin la seva funció de millorar la nostra percepció de la realitat amb informació crítica i contrastada.