Creixement i desigualtat

Quan la marea puja, tots els vaixells pugen, però quan baixa, alguns baixen més de pressa. L'augment de la desigualtat en la distribució de la renda resulta molt més patent en períodes de recessió. I això és preocupant, perquè redueix el creixement futur, provoca inestabilitat política i reaccions viscerals més que racionals, i erosiona les institucions.

I, sobretot, perquè afecta les expectatives dels ciutadans, que se senten enganyats. Molts de l'anomenada classe mitjana espanyola poden dir ara: «Vam fer el que ens havien dit que havíem de fer: vam estudiar una carrera, vam crear una família, vam comprar la nostra casa, hi vam posar esforç i il·lusió… i avui tenim feines precàries, no podem pagar la hipoteca, no estem segurs que rebrem una pensió digna i, el que és pitjor, ens sembla que els nostres fills no estaran millor que nosaltres». D'alguna manera, això suposa la ruptura d'un contracte social, que ningú va firmar però que sabíem que era allà. I la reacció pot ser no fiar-se de ningú, disfrutar de la vida, passar de tot… O fer la revolució… O viure angoixat. O les tres coses alhora.

En un estudi recent de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada sobre la distribució de la renda a Espanya se'ns deia que som un dels països menys igualitaris d'Europa, i que la desigualtat s'ha accentuat arran de la crisi. La renda mitjana familiar s'ha reduït per a gairebé tots, però més per als que tenen ingressos menors. I això té a veure amb tres coses ja sabudes, amb tres dimonis familiars de la nostra economia.

El primer és la dificultat per crear ocupació. Fins i tot en els moments de més creixement en els anys del boom, la taxa d'atur a Espanya era més gran que la dels nostres veïns europeus, i amb la recessió va tornar a disparar-se. Després s'ha moderat, però, de totes maneres, l'expectativa d'arribar a taxes de desocupació més acceptables és encara remota, entre altres raons perquè la manera d'aconseguir-ho, que és abaratir la contractació de treballadors amb escassa qualificació i experiència, passa per mantenir els salaris baixos.

I això ens porta al segon dimoni familiar: els salaris són massa baixos en moltes col·locacions, i s'han reduït en gairebé totes, com a conseqüència de la pressió del gran nombre d'aturats que busquen feina i dels contractes temporals i a temps parcial, que van ser la solució per frenar la caiguda de l'ocupació en plena crisi. Però això mostra ara que la nostra estructura salarial és defectuosa, per la demografia (menys joves i més jubilats), la sobrequalificació de molts dels nostres treballadors potencials (no hi ha bones feines per a tants universitaris) i un model productiu que, ja ho sabíem, no és el més adequat però que només podrem canviar en un termini molt llarg i amb costos molt elevats. Per exemple, augmentar el capital humà dels que acaben d'arribar al mercat no és qüestió d'un vernís d'anglès o de xinès, sinó d'un canvi educatiu que implicarà, probablement, una generació.

Els dos primers problemes ens porten a l'expectativa d'un insuficient creixement de les rendes familiars pel costat de l'ocupació i pel dels salaris. Haurem d'actuar, doncs, en les polítiques d'impostos i de despesa social… que són el tercer àmbit dels problemes. ¿Hem d'apujar l'impost sobre la renda per recaptar més i poder, per tant, gastar més? Això no és neutral per a la producció. ¿O bé hem de redistribuir la càrrega fiscal, per fer que uns guanyin menys i altres més? ¿O és millor actuar sobre els impostos indirectes, encara que això potser redueixi el consum i, per tant, la creació d'ocupació? ¿Augmentem la despesa social? ¿Com ho financem? ¿I en quines partides? La sanitat contribueix molt al benestar dels ciutadans, però no apareix en la renda disponible; l'educació també, però afecta de manera desigual els uns i els altres; les pensions són una contribució clara a la renda disponible de la gent gran, i necessiten un remei urgent, però, ¿amb quins nous impostos les finançarem, o quines altres despeses reduirem per poder pagar-les sense que se'ns dispari el deute?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L'Institut Nacional d'Estadística deia fa pocs dies que el creixement el segon trimestre del 2016 va ser d'un 3,2% respecte de l'any passat, una xifra bona, tot i que apunta a una pèrdua de ritme. Però encara que puguem mantenir-ho durant uns quants trimestres més, cosa que no resultarà fàcil, contribuirà molt poc a la reducció de la desigualtat. Per aconseguir això fa falta un bon diagnòstic que es fixi en el conjunt, no en algunes partides o grups socials; després, encert en la solució i voluntat política per posar-la en pràctica, i la bona voluntat de tots. ¿D'acord? Doncs… ¿quan comencem?

Professor del IESE.