EDITORIAL

Els 'cascos blancs', un acte d'humanitat a Síria

1
Es llegeix en minuts

En les guerres modernes, la població civil és qui paga un preu més alt per la bogeria dels seus dirigents. El paga amb la vida o sobrevivint en condicions totalment inhumanes. Una vegada acabada la guerra, els traumes que la violència ha creat perviuen en l'individu, i si es tracta d'un nen, amb conseqüències desastroses per al seu futur. Síria supera tots els límits d'inhumanitat. És una guerra que es desenvolupa en el més absolut menyspreu de tota convenció humanitària. Els objectius a batre pels uns i els altres són hospitals, escoles i orfenats, és a dir, tot l'entramat civil en què qualsevol societat hauria de sentir-se segura. En aquestes circumstàncies, l'aparició de grups d'homes i dones disposats a rescatar i a ajudar els seus conciutadans fins i tot posant en risc les seves vides és un signe d'humanitat en aquell desert brutal i deshumanitzat. Hi ha qui proposa aquests cascos blancs per al premi Nobel de la pau, un premi sens dubte més que merescut, però el millor guardó seria que el seu treball deixés de ser necessari. Veient tot el que passa a tota la zona del Pròxim Orient, el pessimisme és de rigor. L'Iraq ha penjat 36 gihadistes condemnats per una massacre mentre a Turquia un suïcida d'entre 12 i 14 anys ha causat la mort d'almenys 50 persones en un casament. Però la deshumanització no és exclusiva d'aquella zona. ¿On són a Occident les manifestacions contra la guerra? ¿Quants refugiats hem acollit?