¡Que bonic que és votar!

Sánchez, al límit del precipici, ha d'elegir entre dolent o pitjor: donar el Govern a Rajoy o eleccions per Nadal

1
Es llegeix en minuts

Pedro Sánchez, com el James Stewart de '¡Que bonic que és viure!', la joia de Frank Capra amb què les televisions ens feien saltar la llagrimeta a l’arribar Nadal, s’ha quedat al límit del precipici. Abocat al buit, afronta una dramàtica disjuntiva, fruit d’un cruel xantatge: permetre que Mariano Rajoy sigui president o abocar els ciutadans a una inèdita i sofisticada tortura democràtica. Ni més ni menys que votar per Nadal. Quina castanya.

    A Rajoy, com a l’àngel de ¡Que bonic que es viure!, tampoc li interessa que Sánchez acabi els seus dies saltant al buit. Per això, li fa veure el futur si no li permet governar. Els corruptes camparan al seu aire, els especuladors faran d’Espanya un gran solar urbanitzable, el capital fugirà terroritzat a terres més amables, els antisistema i rastaflautes ompliran el país d’assemblees interminables... Un desgavell. És per això que al líder del PSOE només li queda una opció. Oblidar els seus prejudicis ideològics, permetre que els seus diputats s’abstinguin en la investidura que començarà el dia 30 i poder abraçar de nou la seva família, pobre però feliç per haver salvat la pàtria. 

A les urnes per Nadal

Notícies relacionades

En aquest procel·lós camí cap a la investidura s’ha apel·lat massa vegades a la paraula pàtria i als seus derivats. Albert Rivera, el còmplice necessari en el crim nadalenc que s’està gestant, ha pronunciat i ha escrit el vocable compatriota a discreció. Perquè aquests que tant diuen que volen salvar la pàtria no dubten ni un instant a utilitzar els recursos de què els doten les lleis per perpetrar una extorsió en tota regla. Si no estàs amb mi, a les urnes per Nadal. Els fets sonen fatal: aprofitament partidista dels recursos de l’Estat per pressionar el rival polític.

    El que finalment acabi sent declarat culpable hauria de pagar la factura econòmica i social que suposaria votar per Nadal. El que hauria de ser l’exercici d’un dret ciutadà i l’expressió de la sobirania popular (perdonin l’extrema ingenuïtat) acaba sent una arma llancívola. I qui la llança ha ­ignorat absolutament els ciutadans.