Anar al contingut

Anàlisi

La solidaritat que ens dignifica

Xavier Martínez Celorrio

La tragèdia dels refugiats ha posat en evidència dues coses: la primera, que els estats són una maquinària sense ànima, i la segona, que la ciutadania no se'ls assembla gens al demostrar una solidaritat directa per ajudar, emparar i acollir els milers i milers d'éssers humans que fugen de la guerra i la desesperació. Mentre els estats se'n desentenen, persones i organitzacions concretes treballen in situ perquè aquests éssers humans no morin ofegats al Mediterrani o per pal·liar les penúries del seu èxode per terra. El treball ètic d'ajuda i l'onada de solidaritat ciutadana que el recolza des del darrere posen en evidència que la raó ciutadana està divorciada de la raó ­d'Estat.

El desastre postcolonial que representen el subdesenvolupament a l'Àfrica, les guerres de Síria, l'Iraq i l'Afganistan o les dictadures del Pròxim Orient s'ha confabulat en forma d'èxode de milions de persones que, des d'aquests països, s'han dirigit cap a les portes d'Europa. Fills de la guerra i de la desesperació que ho han perdut tot i se la juguen posant rumb cap al lloc del planeta que els seus ulls veuen com l'únic lloc d'esperança i seguretat en un món global tan tèrbol i deshumanitzat: la vella Europa.

No obstant, els estats juguen en un tauler de geopolítica i d'interessos que no té res a veure amb la voluntat dels seus ciutadans més ètics. Per això els governs funcionen amb raons d'Estat i alta política, on s'entrecreuen càlculs, forces i contraprestacions que alenteixen la presa de decisions, o, si es prenen, acaben sent pura retòrica inconcreta. Europa va repartir tard i malament l'esforç d'acollida entre els seus països i va acabar tancant les fronteres i pagant a Turquia perquè faci de mur de contenció. Així es conté l'èxode, però a la vegada s'obren noves vies d'accés controlades per màfies. Tot un gir radical inexplicat i que va deixar atònits els ciutadans més ètics i solidaris. Les raons d'Estat de Brussel·les s'han imposat en un moment en què l'extrema dreta explota la por, la islamofòbia i el terrorisme com un fantasma que recorre Europa.

La por a l'altre

La por a l'altre i el pànic a un èxode d'expatriats desesperats han fet que Europa aixequi filats i tanqui les seves fronteres. Però la millor forma de combatre les pors a l'altre i els pànics de l'extrema dreta és exercir la solidaritat directa o recolzar-la. Sense esperar a ningú i sense demanar permís, molts voluntaris s'han dirigit fins a les fronteres i els ports d'entrada per prestar la seva ajuda solidària als refugiats. Ajuda directa i sense intermediaris ni autoritzacions, perquè la solidaritat no es tramita, s'exerceix de forma ràpida per respondre a les necessitats dels desvalguts. L'exemple de Proactiva Open Arms, l'oenagé de Badalona que ajuda a salvar vides en els naufragis, és molt eloqüent, i per això va guanyar el premi Català de l'Any 2016 per votació popular.

Hi ha altres exemples de voluntaris, entitats i ajuntaments que s'estan bolcant per organitzar operacions humanitàries i actuar sobre el terreny. Són la millor resposta que ens dignifica com a demòcrates. Són la millor resposta a la nostra impotència donada la fredor inhumana de les raons d'Estat que s'imposen sense cap consulta. Són la millor resposta a l'auge de l'extrema dreta i als dubtes i temors d'un sector de la ciutadania que pot decantar-se cap a posicions xenòfobes. Contra la por o la impotència, solidaritat activa. Sens dubte.