INTANGIBLES

Li arriba el torn a Casa Àsia

2
Es llegeix en minuts

Fa poques setmanes vam veure com la política catalana irrompia al CIDOB i transformava l’orientació que l’havia portat a posicionar-se entre els think tanks més reconeguts, a nivell global, en l’àmbit de les relacions internacionals. Un prestigi que prové de la seva independència política i el seu rigor acadèmic consolidat durant dècades i que, ara, la Generalitat exigia posar al servei del projecte independentista. Crec que això no ajudarà gens el procés i que, per contra, el CIDOB es pot encaminar cap a la irrellevància. Ara sembla que el torn del despropòsit arriba a Casa Àsia.

    Malgrat les diferències entre les dues entitats, totes dues lideren un objectiu comú, el de situar Barcelona al mapa global. Casa Àsia és una iniciativa sorgida del Ministeri d’Afers Estrangers i que gràcies al bon criteri de, especialment, el seu llavors secretari d’Estat, Miquel Nadal, es va ubicar a Barcelona. Una excel·lent oportunitat per fer de la ciutat la capital asiàtica del Mediterrani en uns temps en què, precisament, el centre econòmic es desplaça cap a l’Àsia. Però des de fa uns anys l’entitat ha entrat en una dinàmica autodestructiva que, accentuada recentment, pot portar a la seva literal paralització.

    Sens dubte, les responsabilitats del desastre se les hauran de repartir entre les institucions que conformen el seu Consorci, especialment Govern d’Espanya i Generalitat de Catalunya. Així, al Ministeri d’Exteriors li haurà faltat subtilesa en unes circumstàncies polítiques complexes, però el problema de fons està en un Govern català que desdenya tot allò que no es posi al servei de l’abans esmentat procés. La història del CIDOB es repeteix.

    Tot això pot provocar que les dues institucions caiguin en la mediocritat, una cosa molt lamentable per a tots i també per als que  anhelen la independència, ja que res no impedeix compatibilitzar aquesta aspiració política amb el respecte i l’atenció per entitats com el CIDOB i Casa Àsia.

Notícies relacionades

    Aquesta dinàmica, que va més enllà d’aquestes institucions, ens porta inevitablement a un deteriorament cert si bé, ara per ara, de difícil quantificació.

El problema és que una part de la nostra societat pensa que no té més transcendència, o que la robustesa de la nostra economia ho suporta tot. Serà així fins que percebem unes conseqüències que poden no trigar. Sovint, veient com es desenvolupa la nostra vida pública, i en bona part privada, penso que el nostre edifici institucional comença a patir d’una certa aluminosi, entesa com aquella degradació del formigó que no es percep fins que les esquerdes apareixen i, llavors, descobrim que l’estructura requereix una rehabilitació molt costosa. Millor no esperar les esquerdes.