3
Es llegeix en minuts
jjubierre34718261 niza160716170318

jjubierre34718261 niza160716170318 / GIUSEPPE CACACE

No m’agrada parlar de guerra, quan es tracta d’eradicar el terrorisme, perquè simplifica les coses, però acceptem el repte. Suposem que estem en guerra. Llavors anem als clàssics. «Si coneixes l’enemic i a tu mateix, no has de témer el resultat», diu Sun Tzu, en un dels seus cèlebres aforismes. Comencem per aquí.

    ¿Sabem qui som? Sabem més o menys el que volem ser: societats que aspiren a viure en llibertat. I a defensar-la. Però no a costa dels altres. Perquè si fóssim això, els terroristes tindrien molt de recorregut. I si no, vegeu el que els hem facilitat amb la guerra de l’Iraq. Ens hi van ficar per acabar amb el terror i la guerra va sembrar de terror mig món. D’aquells causes han vingut aquests conseqüències.

    Només vencerem des de la democràcia. Per guanyar vots cal dir, com Juppé, que les víctimes de Niça es podien haver evitat. Sense posar-se vermell. Quan els cadàvers estaven encara ajaguts al passeig marítim. Però per no caure en la trampa de l’enemic, s’ha de saber quina és la seva estratègia: provocar un conflicte en les societats europees. Bin Laden no va aconseguir que això passés als EUA. Al Bagdadi pensa que Europa és la baula feble d’Occident.

    La nit de la massacre de Niça, una dona va tuitejar: «Je suis epuisée», estic esgotada, com si ja no ens quedés ànim per identificar-nos amb les víctimes com vam fer quan hi va haver els atemptats de Charlie Hebdo. I l’etiqueta es va fer viral, expressant una impotència planetària. De fet, fa uns dies, va fracassar Je suis Bagdad. No va servir de res que els morts fossin 300, el saldo més mortífer des de les Torres Bessones. La fatiga substitueix de mica en mica la indignació. Estem extenuats.

    És el que pretenen els estrategs de l’ISIS: desarmar la societat i rearmar l’Estat; paralitzar el carrer i militaritzar el poder. Si ho aconsegueixen hauran guanyat. Pot ser que ells també perdin en el joc, però el preu de la victòria serien unes societats inermes i uns ciutadans disposats al que sigui per viure segurs.

    El drama de França ens pot ajudar a conèixer millor l’enemic. Sense reduir-lo a musulmà. Ni tan sols a gihadista. França ens ensenya que s’ha de portar la batalla en diversos camps. Se li ha de treure l’oxigen al monstre. Acabar amb la guerra de Síria, perquè sense acabar amb aquell desastre, res serà possible. Però sense confiar-se, perquè la pau, que només pot ser imposada, crearà altres problemes. Entre ells, el retorn de milers de desequilibrats que tornaran del món nietzscheà en el qual han viscut durant anys.

    Se li ha de robar a l’ISIS el relat mil·lenarista edificat sobre les mentides del salafisme. No és fàcil. Durant mig segle l’Aràbia Saudita ha finançat un submón fet d’idees medievals en el qual naveguen els predicadors de la fi del món. Amb 5.000 milions de dòlars a l’any per a mesquites i madrasses. L’objectiu bé val milers de barrils de petroli.

La voluntat de matar

Notícies relacionades

¿I mentrestant? Una altra vegada: conèixer-los millor. ¿Què tenen en comú Merah, Mohamed Lahouaiej Bouhlel i tots els que han sembrat el terror? L’odi. I una voluntat deliberada de matar. Fins a l’extrem de morir matant. Però mentre uns són professionals del crim que actuen en comando, altres són personatges fracassats i solitaris. Uns han passat per camps de Waziristan, altres només aspiren a islamitzar una trajectòria personal feta de soledat i fracassos. Com aquell lladre de bicicletes de Niça, puter i tan poc musulmà que no resava ni pel Ramadà. Entabanat per algun professional de l’extremisme.

    Cal tenir en compte els dos perfils. Uns perquè somien en una cosa gran, a l’estil Mohammad Atta, i fan fotos de centrals nuclears. Altres perquè practiquen modalitats de matar low cost que resulten terrorífiques. No se’ls pot ignorar.