La solidaritat no és suficient

3
Es llegeix en minuts

França una altra vegada. Quan encara no s’havien apagat els ressons de l’últim atemptat terrorista, quan el país vivia sota un estat d’emergència nacional que ja tenia data de caducitat, l’horror ha tornat a inundar de sang i víctimes innocents els nostres veïns. Però tot i que l’Estat Islàmic ha decidit assenyalar França com el seu objectiu principal, l’amenaça és global i el seu objectiu és Europa.

    Fins i tot a Anglaterra han onejat banderes tricolors i encara que no vulgui seguir compartint futur comú, a Londres s’ha cantat La Marsellesa i per un dia la solidaritat ens ha fet pensar que continuem junts, almenys en la catàstrofe. És potser l’únic gest maco d’un atemptat horrorós, però no n’hi ha prou. La solidaritat no val només en temps d’horror i per descomptat no s’acaba l’endemà d’un atemptat, com si després d’enterrar les víctimes la cosa ja no anés amb nosaltres. El terrorisme és un repte comú al qual cap país per si mateix pot donar una resposta adequada i Europa, capficada en la seva pròpia divisió, no ha fet encara part dels deures promesos.  

    A l’Estat Islàmic se’l pot combatre tancant-li les fonts de reclutament, el finançament, compartint informació i arxius sobre les seves xarxes, infiltrant-se i assumint riscos comuns o fins i tot frenant de manera conjunta el seu avanç sobre el terreny. ¿Quant de tot això hem avançat des de l’atemptat al setmanari Charlie Hebdo, fa només un any i mig?

    La lluita contra l’Estat Islàmic no s’entaula contra un estat, tampoc contra l’islam, és una guerra contra un moviment genocida. Una batalla global a la qual només podem fer front junts. Per això els països de la UE han de deixar de parlar d’intencions amb discursos solidaris del tipus «tots som francesos» mentre pensen que la millor manera d’evitar ser víctimes d’aquest terrorisme global és exposant-se al mínim possible. Perquè el que ve a dir-nos aquest últim episodi a Niça, d’una logística tan senzilla com horrorosa, és que som molt més vulnerables del que ens sembla, que al món global una ferida oberta a l’Orient Mitjà s’encomana a les nostres societats i que un atemptat terrorista pot acabar amb les nostres vides –o el que encara és pitjor, la dels nostres fills– demà mateix.

Notícies relacionades

    França per descomptat està en el punt de mira dels radicals islàmics. Una guerra declarada pel que representa: un poder laic que té una resposta tan dura contra la cobertura total de les dones en l’espai públic com en la defensa dels drets humans més enllà de les seves fronteres. Però ho està també perquè França és el país amb més musulmans de tot Europa occidental i, en un moment en què la islamofòbia creix en tots els sondejos amb la mateixa intensitat amb la qual augmenta la passió per l’extrema dreta, els radicals han trobat terra fèrtil per a la polarització.

    La crítica al president Hollande va a augmentar perquè el poderós Front Nacional, a un any de les eleccions, ja té un nou argument per decantar el dilema entre llibertat i seguretat cap a aquesta última. Poc importa que l’assassí del camió de Niça no vingui de fora. Si el brexit és el millor exemple de com les mentides poden decantar un vot, el terrorisme és una amenaça encara més gran per a l’avanç populista que vol continuar dividint Europa. El problema no és només a França, ens afecta a tots. Per això encara que la solidaritat avui està bé, demà s’ha d’exigir que la resposta sigui comuna.