Els DISSABTES, CIÈNCIA
Genomes d'una nit d'estiu
Tots som germans per uns gens egoistes que varien per adaptar-se a un món canviant
És estiu. Per tant, intentaré no ser gaire feixuc. No us donaré detalls tècnics. No entraré en maquinàries estranyes del nostre cos ni en la complexitat de les seves alteracions. Com que aquests dies el cos es relaxa, la llum rebota per les parets de les cases i la música lleugera s'escapa des dels bacons, vull explicar-vos un conte. Un conte sobre els genomes. Una història que comença així:
«La Zahira jugava amb una vella nina de drap. Al matí s'havia banyat a la platja de Gaza. Tenia 11 anys i els veïns que es refrescaven a la costa semblaven tots tallats pel mateix patró. Pell bruna i cabell arrissat negre. Com el seu. El d'una princesa. Però necessitava més. Voldria jugar amb els veïns de l'altra banda de la gran tanca. I amb nens de més enllà de l'espurnejant mar. I barrejar-se amb ells. ¡Ai, si els pares escoltessin els seus pensaments! I de cop els seus ulls de muntanya es van obrir mirant a la televisió aquell anunci...
L'Isaac ficava el dit entre els seus rinxols de coure mentre mirava el Llibre. De cop, s'aturà. S'allisà el vestit, tan net, tan pur, el que la seva mare enaltia tant. I una ombra de tristesa creuà la seva cara: el seu germanet també tenia la malaltia. Tindria els millors metges de Tel Aviv, però aquella herència familiar era allà. Va fer volar l'avió que el seu germà gran, en Samuel, li havia regalat. En Samuel era a la frontera, però un dia tornaria. L'avió feia massa soroll i el deixà a terra. Posant-se de puntetes, des de la finestreta de l'habitació va veure aquell anunci...
L'Emma havia acabat de fer un pastís per a la família. Havia seguit una recepta que es perpetuava de generació en generació. Immutable des que els fundadors es van establir a Lancaster, a l'estat de Pennsilvània. Però aquelles postres anaven perdent aquell extraordinari gust que havien tingut dècades enrere. Els turistes que els visitaven com en un zoo encara el trobaven bo perquè per a ells sí que era diferent. Tenia substàncies noves. Sabors distints. Però per a ella era insípid. Sortí al carrer desconcertada. Caminà pel carreró de cases de fusta amb una interrogació als seus llavis tan prims. Un visitant apujà la radio des del cotxe mentre l'Emma mirava a la seva família, elles amb les seves còfies i ells amb les seves camises blanques, tirants i barrets. I de l'emissora sortiren aquelles paraules...
El Hans seia enmig de la plaça i es gratava la closca. La colònia amazònica de luxe allotjava unes 200 persones. La va fundar el 1945 el seu besavi i els seus companys, de qui ningú en parlava ja, ni en volia parlar. El Hans estava terriblement avorrit. Tenia 12 anys i n'estava ben tip de jugar amb la Greta i el Franz. Tot era igual. Les imatges diàries d'altres nens rossets i d'ulls blaus l'havien saturat. I els seus progenitors també estaven preocupats. La colònia no tenia l'empenta d'anys enrere. Faltava renovació. Idees noves. Aleshores va rebre aquella carta...
Notícies relacionadesNingú sap com s'ho van fer. Com van convèncer els seus pares. Com van derrotar els prejudicis. Però tots van acabar en aquell campament internacional. La Zahira, l'Isaac, l'Emma i el Hans, entre d'altres, es miraven amb desconfiança. Però aleshores van arribar els monitors i els professors d'estiu amb els llapissos de tots els colors del món i van començar a pintar un gran planeta. I de barrejar el color groc i el blau en va sortir el color verd, i d'ajuntar el vermell i el groc en va néixer el taronja. Tot pintant, les mans de l'Isaac i l'Emma es van tocar i es van mirar avergonyits. Però secretament contents. La Zahira i el Hans se'ls miraven entre rialles. I el Marc, el mestre de biologia, s'ho mirava amb satisfacció. I en comptes de veure només nens jugant i iniciant-se en el món de l'adolescència, en realitat veia gens. Seqüències d'ADN i genomes inicialment isolats, endogàmics, que anaven acumulant alteracions per no barrejar-se amb material genètic més allunyat, un ADN que aviat començaria a transformar-se, a enriquir-se. I imaginava el futur dels nens, d'aquells nens, d'uns nous genomes més fèrtils, afortunats de tenir una diversitat en la seva procedència. Un genoma multicolor. El nostre genoma. ¿Es que no notes com canvia?»
Us podeu preguntar de què va aquesta història. Podeu atribuir-la a una calor extrema. A un deliri febril. O potser podeu pensar que vull transmetre la idea que tots som germans pel nostre genoma. Uns gens egoistes, com diria en Richard Dawkins, que volen adquirir noves capacitats fusionant-se amb combinacions de nucleòtids allunyades de les habituals per evitar malalties hereditàries i adquirir noves habilitats per adaptar-se a un món canviant. Un planeta que es transforma igual que ho fa el nostre genoma. Si no us agrada aquesta justificació ni us creieu aquesta explicació, sempre podré donar la culpa a William Shakespeare i dir que tot aquest conte no és res més que El somni d'una nit d'estiu. ¿Oi que sí, Puck?
