Ja està

L'impacte i la rellevància del futbol en les nostres societats és total. En ell, són fàcilment detectables els models d'excel·lència i amb ell, molts ciutadans troben motius de pertinença i identificació que cada vegada se'ls han anat tornant més escassos en altres àmbits. El que és superficial, per immediat, simple i compartit, es torna cada vegada més profund per a un cor cada vegada més infantil. La samarreta i el 10 són avui símbols més emocionants que moltes banderes. Canalitzadors i catalitzadors de molta urgència i sentiment popular. El col·lectiu entén que la victòria del seu equip el redimeix d'altres derrotes més silencioses, i que rere una samarreta experimenta màgicament, llum i orgull. Avui per exemple, l'excel·lència del Barça supera de llarg la que llueix la Generalitat i per extensió, la Roja ha sigut més admirada que el Govern central. Els equips són per a molts versions millorades i transportades de les pàtries.

I a l'Argentina, més. Allà el futbol fa temps que es consumeix des de la urgència permanent. És el cataplasma més ràpid per calmar el dolor. Maradona va ser metadona per a la síndrome d'abstinència de les Malvines i el cor se sentia projectat en el seu èxit al camp i en el seu quilombo personal fora.

I llavors va arribar Messi. Un extraterrestre. Talentós com ningú més, mai va ser el fanfarró que va voler anar construint cridant la seva llegenda. Creia que en tenia prou amb els gols i fent miques els rècords. O, potser, ni ho va pensar. Messi només va jugar a futbol. Però, com a tothom, també li agrada que l'estimin. I ell ha donat molt. En canvi, ser el número u també amb l'Argentina ha sigut una imposició. Guanyar, una obligació, i perdre, estar en permanent qüestió per a l'afició, la premsa… o Maradona. I és clar, amb amics així, qui necessita enemics… Messi no guanyava però aguantava la critica injusta i les carretes de bilis del cor.

Ensenyar el caràcter

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fins que Messi se'n va atipar. I, per fi, es va posar per sobre dels que l'esbroncaven parapetats rere una bandera. El cas és que a tots aquells que el menyspreaven per no tenir caràcter Leo els l'ha ensenyat. Ja està. Res més. S'han quedat sense joguina, sense excusa, sense parallamps, sense ase dels cops. Per al cor que menyspreava el solista arriba el repte.

En general, sense treball, estratègia, sistema, honestedat i esforç, s'aconsegueix poca cosa col·lectivament i no es construeix res durador. Però quan a més es critica i es menysprea el talent és quan t'instal·les en la mediocritat. Amb Martino, Messi tampoc va guanyar res a Barcelona. I ara mirin quin talent tenen i com treballen els seus companys a Barcelona, i com els dirigeixen, per entendre el que li falta a l'Argentina. Encara que ara a més els faltarà el millor. Ja està. Res més. Així és com destrueix i es destrueix el cor. I Messi seguirà regnant...