GEOMETRIA VARIABLE

La imprescindible obertura al centre

Rajoy necessitarà un pacte seriós amb Rivera per aconseguir la investidura

3
Es llegeix en minuts
jrico34505236 spanish prime minister mariano rajoy leaves an eu summit in 160704211255

jrico34505236 spanish prime minister mariano rajoy leaves an eu summit in 160704211255 / Geert Vanden Wijngaert

Haver de repetir eleccions perquè després de les del 20-D els partits no van arribar a cap pacte de govern no ha incrementat la confiança en els polítics espanyols, ja molt sacsejada per la crisi i els molts casos de corrupció. Però tampoc és assenyat afirmar –com a vegades es fa demagògicament des d’alguns mitjans– que els polítics són els culpables de tots els mals. Espanya està transitant d’un bipartidisme imperfecte a un sistema de quatre partits estatals més tres de nacionalistes rellevants (ERC, CDC i PNB). No és un assumpte fàcil.

    El multipartidisme, en un país habituat que guanyin i manin uns o altres, és una assignatura nova i una recent enquesta indica que cap dels governs possibles (ni el d’esquerres, ni el de dretes, ni el de Ciutadans més l’esquerra, ni el del PP amb Ciutadans i el PSOE, ni la gran coalició) tindrien l’aprovació del 51% dels electors. No, els polítics no són els culpables de tot, encara que el sistema de llistes que gairebé els converteix en permanents del partit inspira poc a la virtut.

    No són almenys els pitjors del món o, com a mínim, no són pitjors que els de la Gran Bretanya, on el recent referèndum pot portar a la independència d’Escòcia, al final dels acords del 1998 que van aconseguir la pau a Irlanda del Nord, al fet que Londres se senti incòmoda com a capital d’un país que surt de la Unió Europea, al fet que més de quatre milions d’electors estiguin demanant ja un nou referèndum i fins i tot al fet que no se sàpiga quan el futur govern demanarà la sortida de la Unió Europea.

    Si es demana és perquè hi ha analistes solvents que sostenen que al final no hi haurà brexit. David Cameron ha hagut de dimitir per un referèndum que va prometre el 2013 per assegurar el seu domini personal sobre els conservadors; el líder del brexit, Boris Johnson, ha declinat succeir-lo perquè el camp dels que volen sortir de la UE és un conglomerat sense full de ruta sacsejat per les ambicions personals  i personalismes; i (el plus que faltava) el líder de l’UKIP, l’autoanomenat partit de la independència que va encendre el misto, dimiteix. Després d’haver impulsat la Gran Bretanya a una situació que The Economist creu pròxima a l’anarquia, Nigel Farage no s’atreveix a enfrontar-se al futur. Se’n va després d’haver donat munició a Marine Le Pen i Geert Wilders, que exigeixen consultes similars a França i Holanda.

    Els polítics espanyols no són terribles, però el panorama després del 26-J segueix sent enrevessat. Alguns sostenen, amb raons sòlides, que seria convenient que els dos grans partits abordessin junts –és difícil fer-ho en solitari– tant un nou encaix per a Catalunya com el futur de la Seguretat Social (el Govern ja ha gastat 42.000 milions dels 67.000 de la guardiola de les pensions que va deixar Zapatero) i les negociacions pressupostàries amb Brussel·les.

    És cert, però amb aquest PP que ha governat des de la insolent supèrbia de la majoria absoluta (i potser també amb aquest PSOE embaronat) no sembla factible. Rajoy pot presidir un govern conservador, però no una gran coalició perquè el president no genera cap estima al centreesquerra.

Notícies relacionades

Pacte difícil

Si Rajoy pacta amb Rivera un programa que no sigui pur continuisme i aconsegueix el suport de 169 diputats (sumant els 32 de C’s) serà investit, encara que al final sigui amb l’absència en la segona votació de mitja dotzena de diputats socialistes. No serà gens fàcil, com tampoc ho va ser el pacte del Majestic d’Aznar (156 diputats) amb Pujol el 1996. Però si, en canvi, Rajoy no aconsegueix l’ampliació al centre i es queda amb els seus 137 escons, el PSOE tindrà pocs motius per treure-li les castanyes del foc.