mirador
Quatre partits, quatre crisis
¿Què és millor per al PSOE, un Rajoy tocat o un líder emergent?
De izquierda a derecha, Rajoy, Sánchez, Rivera e Iglesias. /
Comença a ser hora de fixar-se en els partits. Si hi hagués una escala sobre els desastres als partits polítics similar a la dels vendavals, els temporals o els terratrèmols, C’s, no Podem, obtindria la puntuació més alta, 9 sobre 10, amb perill d’enfonsar-se a càmera lenta. Però els altres tres no es queden gaire enrere. Podem i el PSOE, sacsejades de 8 i 7 graus, amb danys estructurals potser irreversibles. El menys tocat és el PP. No arriba al 7 però resulta que els desperfectes més importants se situen al castell de popa, en concret a la cabina i la persona del capità.
No han liquidat Rajoy com pretenien tots, però per ser investit haurà d’acceptar les condicions dels seus enemics (tractant-se de polítics, i més si són espanyols, la paraula rival és un eufemisme ridícul). El collaran de valent. Com que no l’han pogut abatre d’entrada, miraran de fer-lo caure a destralades, a dos anys vista, però l’arbre s’ha endurit, el tronc està fossilitzat, les branques disposen de molta fruita per repartir, tant a la llum com en secret. I el poder disposa de molts recursos per intimidar, com ja sap tothom. Es pensen que sense ell tindran més camp per córrer. Potser s’adonaran, no a favor d’ell sinó de la seva supervivència, que un líder nou al PP, sobretot si fos una lideressa amb maneres de tecnòcrata autoritària, podria enfortir les opcions populars de deixar enrere el podrimener on xipollegen i guanyar vots. ¿Què és millor per al PSOE, un Rajoy tocat o un líder emergent?
La crisi socialista és territorial i metafísica. Territorial, perquè no poden sobreviure sense els vots d’Andalusia, administrats per la superbaronessa Díaz. Per poc que badin, el PSOE es convertirà en una sucursal de la nova seu central, teletransportada de Ferraz a Sevilla. Crisi metafísica, perquè és molt poc creïble voler-se apoderar del discurs d’esquerres quan estàs amarat de centre fins al moll de l’ós.
L’huracà particular del 26-J ha deixat Podem amb la quilla al sol. Només li queda la impostura, però els seus electors són els més desconfiats i per tant els menys manipulables, de manera que un nou 15-M és fins i tot més probable que el sorpasso.
C’s pot desaparèixer tan de pressa com ha emergit. Aquest magatzem temporal de vots populars no té estructura ni poder territorial. Rivera i els seus no estan preparats per resistir l’adversitat. Van presentar-se voluntaris per a un assaig de laboratori sobre els llestos útils, que havia tingut molt d’èxit amb ratolins. Ara nomes els queda exigir pastís abans de dispersar-se en totes direccions. ¿Posats a ser reabsorbits, què tal un parell de ministeris a canvi de maquillatge anticorrupció?
Quatre partits, quatre crisis. Després es queixaran si puja l’abstenció.
