Del 'Brexit' al procés

¿La fi del Regne Unit?

El factor decisiu que pot trencar el país no és només intern sinó que també té una dimensió europea

3
Es llegeix en minuts
¿La fi del Regne Unit?_MEDIA_2

¿La fi del Regne Unit?_MEDIA_2 / MARÍA TITOS

En el llibre Reinos desaparecidos, publicat el 2011, Norman Davies va pronosticar la desaparició del Regne Unit. Per l'historiador britànic, la pregunta no és si el Regne Unit es desplomarà sinó quan i com ho farà. I la seva resposta a aquestes dues preguntes es podria fer realitat els pròxims temps.

D'una banda, Davies veu un factor de ruptura en la retroalimentació entre el ressentiment anglès amb les «perifèries», beneficiàries d'uns suposats privilegis que trenquen la igualtat de tots els britànics, i el nacionalisme creixent d'aquestes perifèries, particularment incisiu a Escòcia. Però el factor decisiu que pot precipitar la ruptura del Regne Unit tal com el coneixem fins ara no és exclusivament intern sinó que també té una dimensió europea. Segons Davies, el llumí que pot fer encendre la metxa no és res més que la demanda dels euroescèptics anglesos d'abandonar la Unió Europea, concretada en el referèndum promès per David Cameron en les eleccions generals del 2015. El 2011 Davies no podia endevinar la data exacta del referèndum, però sí que tenia molt clar que aquesta demanda es produiria i que una victòria dels euroescèptics tindria l'efecte d'enfurismar els euròfils escocesos, gal·lesos i nord-irlandesos. En el cas d'Escòcia, Davies va suggerir que amb un referèndum plantejat en termes d'«abandonar el Regne Unit però continuar a la UE» les probabilitats de victòria de l'SNP augmentarien enormement. I que així que Escòcia estigués fora del Regne Unit no passarien més de 10 o 20 anys fins que Irlanda del Nord fes el mateix pas. (En aquest sentit, no s'ha d'oblidar que l'Acord de Pau del 1998 reconeix sense embuts que correspon al poble de l'illa d'Irlanda, Nord i Sud, exercir el seu dret d'autodeterminació per aconseguir una Irlanda unida.) En aquesta tessitura, la ulterior marxa de Gal·les únicament seria una qüestió de temps. Anglaterra quedaria reduïda al que és la Sèrbia postiugoslava o l'Àustria sorgida del col·lapse de l'Imperi Austrohongarès.

En un míting celebrat fa poc a Santa Coloma de Gramenet, l'ex­president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, referint-se al procés català, va sostenir que cal asseure's a dialogar, perquè «res és etern per sempre, excepte estar junts». Si Norman Davies hagués estat a Santa Coloma, hauria corregit Zapatero: res és etern, ni tan sols estar junts. Com diu Davies en el seu llibre, tard o d'hora tots els estats es desplomen. La pregunta, doncs, és com i quan es desplomarà l'Espanya que coneixem actualment.

Les desavinences entre l'Espanya castellana i les perifèries són palmàries. Però no sembla que aquest desacord històric, reiterat i accentuat des que governa el PP, sigui un factor prou gran per precipitar cap ruptura. En el cas català, aquesta circumstància va quedar demostrada en les eleccions del 27 de setembre del 2015. En el zenit del desacord, només el 48% dels votants van optar per la independència de Catalunya -un percentatge alhora inaudit i insuficient-. En el cas hipotètic que un Govern de Podem pogués convocar una consulta legal, tampoc és evident una victòria aclaparadora del sí a la secessió. Així doncs, cal preguntar-se si a Espanya hi pot haver un catalitzador extern que comporti una ruptura que l'independentisme català, per si mateix, sembla incapaç d'obtenir.

¿Hi ha un desacord entre l'Espanya castellana i Catalunya respecte del projecte europeu? Sociològicament no es pot dir que hi hagi diferències insalvables entre catalans i espanyols. Hi ha qui creu que els catalans són molt més europeistes que els espanyols. Si atenem a les dades, la veritat és més aviat al revés. En les eleccions europees l'índex de participació acostuma a ser més baix a Catalunya que en el conjunt d'Espanya (en tres ocasions va ser set punts menor). L'única excepció van ser les eleccions del 2014, en què la participació catalana va superar en gairebé quatre punts l'espanyola, no pas perquè hi hagués un rebrot sobtat d'europeisme sinó perquè era la primera vegada que es podia votar a favor de la independència. En el cas del referèndum per a la Constitució europea del 2005, la participació catalana també va quedar per sota de la mitjana espanyola, i el suport al tractat va ser clarament inferior (77% de sís a Espanya i 65% a Catalunya).

Notícies relacionades

Políticament, d'altra banda, l'euroescepticisme espanyol és inexistent. En canvi, a Catalunya hi ha un partit votat per més de 300.000 catalans que en els seus programes electorals «rebutja formar part de la Unió Europea, l'euro, l'OTAN i l'Euroexèrcit». En definitiva: Espanya es desplomarà, com es desplomen tots els estats, però ara mateix no sembla que hi hagi factors interns ni externs que permetin augurar un daltabaix immediat.

Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB.