«Tot en la meva vida va penjar d'un fil, de l'atzar»
Nena de la guerra. Va ser evacuada a l'URSS amb 12 anys. Una ment lúcida i un esperit fort malgrat la desgràcia.
«Tot en la meva vida va penjar dun fil, de latzar»_MEDIA_1 /
La seva amiga Helena Vidal, excel·lent traductora del rus, la va convèncer perquè bolqués sobre el paper les seves vivències: 'Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia' (Cal·lígraf). Les memòries de Roser Rosés (Barcelona, 1926) es presenten aquesta tarda a la llibreria Pròleg, a càrrec de Llibert Ferri, i dimecres, al Museu d'Història de Catalunya (MHC), de la mà de Julià Guillamon.
-Em figuro el perquè del títol.
-Tan aviat com hi vam arribar, a totes les nenes que teníem els cabells llargs ens els van tallar. Per higiene; veníem d'una guerra.
-La van evacuar el novembre de 1938.
-Vam sortir en autocar fins a Portbou i des d'allà vam anar en tren fins a L'Havre, on ens esperava el vaixell soviètic. En aquell comboi, devíem ser uns 300 entre adults i nens. La majoria, bascos i asturians.
-Es pensava que tornarien de seguida.
-Els meus pares ho van fer per protegir-me perquè patia molt amb els bombardejos. A més, me n'anava amb la meva tia: el seu marit era metge i responsable de les caravanes a Rússia.
-¿Va viure tot el temps amb la seva tia?
-No. Vaig escollir la imatge de les trenes tallades per al títol perquè es van segar moltes coses, entre elles la convivència familiar.
-¿Les van separar?
-Sí. Hi havia tres pavellons per als refugiats: a la meva cosina la van posar a la dels nens petitets, a la meva tia Maria a la d'adults i a mi a la del mig. La meva tia, a més, estava embarassada i va tenir el nadó allà.
-Que dur.
-El més terrible de l'estada a Rússia va ser que la meva cosina, la nena de 3 anyets que havia vingut amb nosaltres, va morir allà d'una afecció renal. La meva tia ho va passar fatal.
-No n'hi ha per menys.
-El fet li va fer girar l'esquena a tot i no va voler aprendre ni una paraula de rus. Se li van trencar la vida i la joventut.
-¿I el marit?
-De tornada d'una de les expedicions a Rússia, el meu oncle Víctor es va assabentar a Figueres que Barcelona havia caigut a mans de Franco i va recular cap a França una altra vegada, des d'on va poder embarcar cap a Mèxic. Aquesta va ser la gran sort.
-I vostè, ¿es va adaptar a l'URSS?
-Vaig arribar amb 12 anys, i l'educació allà estava molt polititzada. Jo no me n'adonava. Stalin era el pare de tots els nens.
-Surten d'una guerra i en comença una altra.
-Sí, els nazis van envair l'URSS el juny de 1941. De seguida ens van evacuar de Moscou a una granja agrícola a la república dels Alemanys del Volga. Ens van fer créixer de cop; a mi em van posar a munyir vaques mentre n'hi va haver.
-La tia havia anat a parar a l'Uzbekistan.
-Vaig demanar permís per reunir-m'hi... ¿Sap quant vaig recórrer només en evacuacions durant la guerra mundial? Dotze mil km. En temps de guerra, el viatge va ser una epopeia; hi vaig arribar amb sarna i polls.
-Va viure a l'URSS set anys i mig.
-Ens vam poder traslladar a Mèxic el 1946, acabada la guerra, perquè l'oncle ens va reclamar. A l'any següent, em vaig retrobar amb els meus pares i el meu germà a Barcelona.
-Sortir de la Rússia de Stalin, ¡un prodigi!
-Per un pèl. Tot en la meva vida va penjar d'un fil, de l'atzar, de petites casualitats. Per una miqueta de res tenies una vida o una altra completament diferent.
Notícies relacionades-Ara vostè és voluntària de l'MHC.
—Em sento afortunada d'haver sobreviscut a tot allò, i faig xerrades a les escoles perquè no s'oblidi el dany que causen les guerres. A vegades, quan parlo, no puc evitar que se'm trenqui la veu.
