INTANGIBLES

Quan es renuncia a influir

2
Es llegeix en minuts

Haver de repetir unes eleccions per la incapacitat dels partits per conformar una majoria de govern constitueix un esdeveniment sorprenent. En comptes de gestionar uns resultats assenyats i felicitar-nos perquè, a diferència del que passa a Europa, a Espanya no hi tenen cabuda les propostes xenòfobes, antieuropees o antisistema, resulta que els nostres electes es mostren incapaços de superar les seves diferències que, sovint, només són de  matís. A més a més, per augmentar l’absurditat, a les noves eleccions hi concorren els mateixos candidats, amb els mateixos programes i amb les mateixes actituds. Sense paraules.

Durant mesos hem contemplat una negociació avorrida i estèril, de la qual s’han absentat Esquerra Convergència, perquè la seva aposta per la independència els impossibilita contribuir a formar un govern a Espanya. I tot porta a considerar que, previsiblement, continuaran com a simples espectadors a partir del 26-J. Això, si es confirmés, constituiria una notable aportació catalana al despropòsit de la política espanyola.

Amb el  nou Govern de Carles Puigdemont, i amb Oriol Junqueras al capdavant d’Economia, l’escenari català sembla anar recuperant la serenitat. Així, amb el reinici del diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya, s’han posat damunt la taula de negociació desenes de qüestions concretes i no, exclusivament, la convocatòria d’un referèndum. Unes reclamacions que, en bona part, mereixen ser considerades i satisfetes.

Per això, si la incapacitat dels partits d’àmbit espanyol per arribar a un acord de govern resulta lamentable, no ho és menys l’actitud dels 17 diputats independentistes al renunciar a exercir la seva influència, que podria ser determinant, per forjar un govern o un altre i així garantir la satisfacció d’unes reclamacions que ells mateixos prioritzen. I tot indica que els diputats que resultin del 26-J prosseguiran en la mateixa línia.

Notícies relacionades

Sens dubte, tot seria més senzill si per part del Partit Popular s’emetés algun senyal de voler abordar el malestar català, fins i tot ja no amb una sortida individualitzada, sinó simplement considerant algunes reformes del model territorial en benefici del conjunt d’autonomies. 

Lamentablement, els senyals ni s’entreveuen. Per això encara entenc menys que, disposant d’aquest  nombre determinant de diputats, s’opti per renunciar a influir i aconseguir les reivindicacions que afecten directament el benestar dels seus conciutadans per, en canvi, mantenir viva una alternativa que, en la seva formulació actual, és pura ficció. Quan comento aquestes consideracions a responsables d’aquests partits m’indiquen que el meu fort és la política vella. Doncs res, benvinguda sigui la nova.