opinió
El tercer espai
Arreu d’Europa, també als Estats Units, la polarització política augmenta i els extrems d’esquerra i dreta creixen, cavalcant sobre els malestars i les pors de molts; els partits que varen construir la història d’èxit del model social europeu (un just equilibri entre l’economia de mercat i la redistribució de la riquesa via impostos, amb plena ocupació i Estat del Benestar) estan en crisi des fa temps. La Gran Recessió que esclatà el 2008, amb un encongiment de la classe mitjana i l’increment de les desigualtats, i l’acceleració de les grans transformacions socials que s’iniciaren durant la primera dècada dels 2000 ( globalització, Internet, migracions,…) han accentuat el decliu. Les conseqüències polítiques són obvies i els vells dimonis dels totalitarismes treuen el cap… I tota mena de nostàlgics i predicadors ens ofereixen solucions velles i simples a les complexitats del món que ens toca viure.
Des d’aquest punt de vista, i aterrant a la realitat catalana, en el context de les eleccions del proper 26 de juny, podem afirmar que entre aquells que defensen un model de superació de la crisi, basat en els salaris baixos, la concentració empresarial, l’augment de les desigualtats i el deteriorament dels drets i les llibertats dels ciutadans i aquells altres que basen la seva filosofia política i econòmica en la malfiança de les empreses, enyoren l’intervencionisme governamental en la vida econòmica, desconfien de la iniciativa de la societat civil i creuen en el control burocràtic dels ciutadans.
Hi ha un tercer espai, que és el de la immensa majoria dels catalans, que aposta pel dinamisme empresarial com a garantia de creació de riquesa i feina; que creu fermament en l’Estat del Benestar com a mecanisme de redistribució de la riquesa, de protecció davant els riscos socials i d’inversió en les capacitats de les persones per la via de l’educació i la formació com a garantia per al bon funcionament de l’ascensor social; que confia en la iniciativa de la gent i la seva capacitat d’innovar i que vol alliberar les energies de la societat civil; i que creu que la lliure competència i la lluita contra els oligopolis econòmics ens farà més pròspers. Un tercer espai que cerca l’equilibri entre l’Estat, el Mercat i la Societat, entre el Creixement i la Sostenibilitat Ambiental i que vol renovar el pacte social entre Capital i Treball, tot plegat al servei d’un ideal de societat decent. Un tercer espai que necessàriament ha de ser reformista i que vol superar els vells privilegis d’uns pocs que impedixen el progrés de la majoria. I un tercer espai que entén que tot plegat demana tenir un Estat a favor i no pas en contra, però que també entén que aquests nous equilibris són a escala europea o no seran.
Les eleccions del 26 de juny van també d’això. Les dretes, PP i C’S, ens ofereixen continuar en un model que només ens farà més pobres i que enfortirà els interessos dels grans grups econòmics en detriment de les pimes i els autònoms; les noves esquerres, en el millor dels casos, ens expliquen un món ideal que fou i que no retornarà i en el pitjor ens proposen tornar a les velles receptes que han fracassat i que només provocaren misèria i penúries a la majoria i ens allunya d’Europa i dels millors models del nostre entorn.
Toca reforçar el tercer espai, aquell que vol convertir les oportunitats d’avui en la prosperitat de demà i que qui millor el representa és Convergència.
Post publicat al blog de Carles Campuzano.
