Anuncis, fotos o coses d'aquestes

Els escriptors tenen agent. Els músics tenen representant. Els toreros tenen apoderat. En el cas dels futbolistes es diuen una mica de tot, d'agents a representants, «amics de la família», Cysterpillers i Raiolas. El gran Josep Maria Minguella, agent retirat, recordava que per dedicar-se a l'assumpte no es necessita cap títol, ni tan sols saber escriure a màquina. Sovint, no obstant, aquesta primera figura és el pare. El papa de la criatura. Sol passar el mateix amb els tennistes i amb els nens prodigi del cine: el dret moral està de part de qui ha dedicat un munt d'hores portant el noi als assajos, consolant-lo quan perd, obligant-lo a fer els deures. Tots sabem redactar contractes en un tovalló, però quan les coses passen a ser serioses fa falta algú que sàpiga orientar-se en la selva de les clàusules i parts contractants. Llavors entren en escena els senyors que es dediquen a guanyar diners fent guanyar (més) diners a l'artista. Fins que arriba que algú es passa de la ­ratlla.

Credibilitat

Aquest és el panorama en el qual es movia ahir Leo Messi quan va arribar al Palau de la Justícia per prestar declaració juntament amb el seu pare. «Jo no sé el que firmo», havia declarat en més d'una ocasió el jugador, en referència als contractes suposadament fraudulents, i no és gaire difícil donar-li credibilitat. N'hi ha prou de veure'l quan firma autògrafs, sense un «no» per a ningú. Amb els anys ha après a firmar sense mirar. Arriba l'aficionat, li posa un paper al davant, li dóna un bolígraf i Messi fa el que ha de fer: estampar la seva firma en el paper. Pensant-ho bé, ho comparo amb la molèstia d'«acceptar les condicions» quan baixem un programa a internet. ¿Hi ha algú que es lle­geixi tota aquella lletra menuda? Con­fiem que no ens estafaran i pitgem l'OK sense pensar-ho dues vegades.

Víctima del marxandatge

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Suposo que si un és aficionat del Barça resulta més fàcil creure's la versió dels Messi, pare i fill, però potser són les seves pròpies paraules les que millor el defensen. Ahir, després d'escalfar banc d'acusats durant una bona estona, Messi va respondre a la fiscal igual que si estigués en una roda de premsa després d'un hat-trick al Camp Nou: amb la mateixa senzillesa, parquedat de paraules i to humil. Fa uns mesos, durant el judici pel cas Nóos, la infanta Cristina es va declarar innocent i va dir que firmava contractes «sense demanar explicacions». Entre les poques frases que va deixar ahir Messi, em quedo amb aquesta: «Jo jugo a futbol i confio en el meu pare».

Potser Messi és una de les primeres víctimes del marxandatge i els negocis paral·lels de les estrelles, però sens dubte no serà l'última. Des de fa un parell de dècades, des que David Beckham va començar a vendre calçotets i perfums, la globalització del futbol i en especial dels grans equips europeus ha convertit els jugadors en homes anunci per als seus clubs, icones que venen samarretes (oficials o falsificades). Com a conseqüència, cada vegada hi ha més vividors a gran escala en el món del futbol, com demostren les trames de corrupció a la cúpula de la FIFA. Avui dia les noves estrelles ja creixen amb un entorn preparat per esprémer el seu talent mediàtic, en algun cas fins i tot són famosos sense haver guanyat res, però malgrat tot Messi segueix sent vella escola. Com va dir també ahir: «L'únic que sabia és que jo havia de fer anuncis, fotos o coses d'aquestes». La seva llegenda és més gran si és possible, perquè res d'això estava previst quan jugava als carrers de Grandoli, a Rosario, i algú el va veure fent entremaliadures.