El futur d'Europa

Paradoxes europees i catalanes

Com més interfereix la UE en les polítiques nacionals, més creix el rebuig ciutadà a una integració més gran

3
Es llegeix en minuts
esala34095417 paradojas leonard beard160530175627

esala34095417 paradojas leonard beard160530175627

Les qüestions europees haurien de jugar un paper important en la pròxima campanya electoral, perquè condicionaran les polítiques del pròxim Govern.

Per raons polítiques, la Comissió no ens ha multat, encara, per l'excessiu dèficit que ens deixa Rajoy amb les seves electoralistes rebaixes fiscals. Podria fer-ho després de les eleccions, però creix el sentiment que el feble creixement a la Unió Europea necessita més estímuls que sancions. I -no hi ha mal que per bé no vingui- el nostre excessiu dèficit ha contribuït a la recuperació del 2015, com a Alemanya la despesa superior (6.000 milions d'euros el 2015) per l'acollida d'1,15 milions de refugiats explica 0,15 punts addicionals de creixement del PIB.

Aquest feble creixement, conseqüència d'una mala gestió de la crisi de l'euro i del caràcter incomplet de la unió monetària, és una de les multicrisis de la UE, amb riscos polítics com el Brexit, el de Grècia i l'allau de demandants d'asil. Aquesta última reflecteix la falta de solidaritat entre els seus estats, la deriva populista, xenòfoba i antieuropea i la violació dels valors en què es basa la Unió Europea. D'aquestes crisis només en podria sortir completant la seva integració, però no hi ha la voluntat política necessària per fer-ho.

Aquesta és la paradoxa europea. Com més interfereixen les institucions europees en les polítiques nacionals, imposant restriccions sense estar prou legitimades per a això, més creix el rebuig ciutadà a una integració política més gran. Al sud, perquè es té la sensació que encara que canviïn de Govern no poden canviar les polítiques d'excessiva austeritat dictades «per Brussel·les». I al nord, perquè consideren que se'ls imposen contribucions no previstes en els tractats per ajudar un sud indisciplinat.

Els estalviadors alemanys culpen la política de baixos tipus d'interès del Banc Central Europeu de la pèrdua de rendibilitat dels seus estalvis, i Draghi de ser el responsable de l'auge dels moviments populistes i antieuropeus. Per estabilitzar la unió monetària, coordinar les polítiques macroeconòmiques i dotar Europa d'una política exterior, de seguretat i defensa comuna, avui més necessària que mai, es necessita més integració. Però aquesta es rebutja perquè es percep com la causa dels problemes de la Unió Europea més que no pas com la seva solució.

El president Obama, en el seu discurs de Hannover, ens recorda que la integració europea és un dels principals èxits de la nostra època i que som els hereus d'un combat per la llibertat, alertant-nos del perill populista i dels riscos del Brexit. Però al mateix temps Àustria ha estat a punt d'elegir un president d'extrema dreta, el primer ministre d'Hongria vol convocar un referèndum per incomplir les seves obligacions d'acollida als refugiats, discriminant-los per la seva religió, i a Polònia l'herència de Solidaritat la dilapida un president catòlic ultraconservador.

Vam creure que els problemes que es plantejarien amb l'ampliació a l'est serien de naturalesa econòmica i resulta que són sobretot polítics. En això consisteix també la paradoxa europea. La seva reacció a la crisi dels refugiats serà molt determinant del futur de la Unió Europea, perquè aquesta crisi és la que més afavoreix els nacionalismes i els populismes de dretes i d'esquerres. I no és exagerat pensar que puguin desintegrar el projecte.

Per evitar-ho faria falta un gran salt endavant en la integració política, que haurien d'impulsar França i Alemanya, encara que amb tota seguretat no hi participarien tots els 28 estats. Si no som capaços de fer-ho, la UE pot morir lentament o caure en la insignificança.

Notícies relacionades

Obama també ens ha dit que els americans no pagaran pels nostres riscos i que els membres de l'OTAN tenen el compromís d'augmentar la seva capacitat defensiva al 2% del PIB. ¿Recorden quan Mas ens deia que una Catalunya independent gastaria poc en defensa perquè seria membre de l'OTAN i això ho abarateix molt? Doncs el 2% del PIB de Catalunya són 4.000 milions d'euros, una factura «barata» segons Mas.

AQUEsTa xifra equival al cost que estimen per a totes les estructures del nou Estat. No se sap ja si aquesta classe d'arguments reflecteixen ignorància o una manifesta voluntat d'enganyar. Com quan el senyor Junqueras diu que l'Estat espanyol obté finançament del BCE al 0,05% i fa un gran negoci prestant-lo després a Catalunya a un tipus 16 vegades superior. En realitat el Govern espanyol no obté ni un euro del BCE, perquè li està expressament prohibit finançar els governs i el deute a 10 anys li costa el 2,5%. ¿Aquestes coses tan bàsiques no les coneix tot un vicepresident econòmic? És paradoxal la impunitat política i mediàtica de què gaudeixen les falsedats amb què es fomenta el sentiment de greuge. Expresident del Parlament Europeu.