El lament

La foto d'AFP que ha publicat EL PERIÓDICO ho diu tot. A la via del tren en desús que feia de llit del riu de tendes on dormien els refugiats d'Idomeni, fràgils i volàtils, un nen amb una gorra de color rosa xiclet amb sanefes verdes i negres es posa la mà al coll. S'ofega. Rere seu, uns altres refugiats que fugen del fum asfixiant que llança la policia. També ho diu tot la infermera Gemma Poca. El seu relat és esfereïdor: «Europa és assassina, de veritat, són uns assassins, no tenen cor. Hi ha molts nens i molta gent gran que no pot córrer i no pot marxar». La veu de Poca es desfà, es trenca, reclama la presència colpidora del testimoniatge, just en el moment en què la iniciativa del Govern grec, sumada a l'adversitat del clima, converteix Idomeni en un infern encara més paorós: pluja, fang, fum, inclemència del temps i dels homes. Tot s'ha conjurat per una expulsió infame que pretén dissoldre el problema amb la conjura del silenci i la invisibilitat.

Viure al costat de la tanca era pensar en un somni impossible. Els refugiats habitaven en un dia sense rellotge, en una mort que alguns apaivagaven amb menjar, classes d'anglès, medecines, llenya, jocs o cants. Ara, no els expulsen del paradís però sí de la possibilitat de ser vistos, de sentir el seu clam, encara que sigui difús i feble. Ho deia Joseph Brodsky en un poema: «Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament». Mentrestant, el feixisme avança.