Contra Arnaldo Otegi

Perdó i penediment. Aquestes són les dues paraules clau, imprescindibles per passar pàgina del terror ocasionat per ETA. En comptes de pronunciar-les amb totes les conseqüències i condemnar les atrocitats comeses, l'esquerra abertzale basca se sent hereva dels que van causar uns centenars de morts que no tenien ni tenen cap mena de justificació. Com si democràcia i terrorisme no fossin, per principi, del tot incompatibles. Com si tot el sofriment infligit hagués estat necessari per arribar a la situació actual. És molt probable que la veritat es trobi als antípodes: amb ETA liquidada decennis abans, l'independentisme basc no es reduiria avui a menys d'una quarta part de la població.

Si ETA va deixar de matar no va ser per falta de ganes o perquè hagués aconseguit cap dels seus objectius, sinó perquè no podia més. La pressió policial aprimava l'organització fins a convertir-la en grupuscular. El clamor social no parava de créixer. La xacra del terrorisme va passar a ser patrimoni de l'islamisme radical. L'escenari de la fi d'ETA, unilateral i no negociada, és una derrota ignominiosa. El revers del final de l'IRA a través d'un pacte amb l'Estat que es pot qualificar, amb matisos, de victòria irlandesa a mitjà termini.

Arnaldo Otegi va assumir el paper del Gerry Adams d'Euskadi. En efecte, defensava en públic el final de la violència, però pretenia, com la resta d'etarres, que fos a través d'un pacte amb concessions. Les converses no van avançar perquè ETA va trencar la treva amb l'atemptat de la T-4 el desembre del 2006. En conseqüència, l'Estat democràtic va optar per l'ofec fins a l'extinció, que és la via que va tenir èxit. Encara que simuli, Otegi no és artífex de la pau. Encara que empatitzi amb algunes víctimes, Otegi no condemna el passat terrorista ni demana perdó. Per molt que doni lliçons a tort i a dret, per molt que s'hagi autorevestit de l'aura de procurador de la pau, Otegi arrossega, i amb un cert orgull, la càrrega moral del passat terrorista.

Que l'Estat i els seus governants no són del tot innocents és ben cert. És obligació dels cossos de seguretat i de la justícia protegir els ciutadans contra el terror, però amb els instruments de la democràcia i la legalitat, que són molts. En canvi, des del GAL fins als abusos de dret i la manipulació de la justícia, el reguitzell de culpes de l'Estat és més que notable. Tot i la condemna inapel·lable que mereix, si amunteguem els morts d'ETA en un plat i posem els abusos de l'Estat en l'altre, el pes de la balança del mal etarra és infinitament superior. O sigui que els exterroristes no són els més indicats per denunciar-les, encara que hagin pagat les seves fellonies amb les corresponents penes de presó. Encara que haguessin mostrat penediment i demanat perdó, cosa que, cal insistir-hi perquè és el punt clau, s'han abstingut de fer amb la plenitud i la solemnitat imprescindibles. Otegi s'afanya a compartir d'alguna forma el dolor, però s'absté de dir que aquell horror no tenia justificació. Ni se'n penedeix, ni demana perdó.

Per si fos poc, en l'entrevista de Jordi Évole i en la de Mònica Terribas, Otegi va condecorar ETA amb la medalla del mèrit de l'independentisme català i de la força de la nova esquerra tot atribuint aquests moviments al final de la violència etarra o, d'una manera intel·lectualment més perversa i refinada, posant el final d'ETA com a condició necessària perquè es desencadenessin. Podria haver portat la barra fins al límit, i comminar-nos a donar les gràcies a ETA per haver propiciat l'esclat de l'independentisme i les noves esquerres amb el final de la violència armada. Per fortuna, els bascos li tenen la mida més ben presa que una part dels catalans. Situar un exterrorista com a líder de l'esquerra independentista basca és una manera, en el fons reivindicativa, de donar continuïtat i legitimitat a ETA.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Dit això, cadascú és ben lliure de tancar els ulls davant l'evidència de la falta de penediment, d'empassar-se l'aura de pacifista i de fer l'onada al dirigent de l'esquerra abertzale. Molts s'hi apunten de bona fe, emportats pel que veuen com un enemic comú, l'Estat espanyol titllat d'injust i opressor. Però el culte a Otegi no afavoreix gens la causa del sobiranisme català, àmpliament i profundament pacifista.

El procés està encallat, podríem dir que quasi fossilitzat, i no són pocs els que busquen ocasions per dissimular-ho a base d'armar rebombori i fer ballar els gegants. Entrevistar Otegi és imprescindible, ja que d'una altra manera no podríem analitzar la perversió moral del seu discurs. Però retre a un exterrorista no penedit els honors d'un heroi és un error greu que provoca desafecció entre bona part de l'electorat independentista.