Catalunya i l'onada xenòfoba

Temps enrere, el sobiranisme català va adoptar l’eslògan L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Era una manera poètica d’expressar l’anhel per la plena sobirania. El problema estava en el país escollit: per a la rima anava perfecte, però per convèncer els indecisos de les bondats de la independència, no tant. Portugal, especialment després de la intervenció del BCE, dista molt de ser el model d’Estat eficient i de democràcia de qualitat a què aspira el sobiranisme català.

Artur Mas no va pensar mai que Portugal fos l’exemple a imitar. Al principi del seu mandat va formular la tesi que Catalunya volia i podia ser l’Holanda del sud. Així ho va explicar al Financial Times, a Le Monde i a qualsevol que estigués disposat a escoltar-lo. Més tard va afegir Àustria i Dinamarca a la seva somiada Holanda del sud. En un article publicat el 24 d’abril a La Vanguardia, Mas reiterava aquests tres referents. «Vull una Catalunya com Àustria, Dinamarca o Holanda, que sàpiga combinar el sentit col·lectiu i el rigor d’aquests països amb la creativitat i l’originalitat mediterrànies». A Mas només li va faltar reconèixer que aquests països, a part de sentit col·lectiu i rigor, també tenen altres facetes menys agradables.

El 24 d’abril passat van saltar les alarmes per la victòria de l’ultranacionalista Norbert Hofer a la primera volta a les eleccions presidencials austríaques. No obstant, el gran pes de l’ultranacionalisme austríac no és una novetat d’aquest any. Molt abans que esclatés la crisi dels refugiats, el 1999, es va produir un escàndol majúscul a totes les cancelleries europees després que el Partit de la Llibertat d’Àustria, en aquell moment liderat per Jörg Haider, obtingués el 27% dels vots a les eleccions legislatives i entrés en un Govern de coalició amb el Partit Popular d’Àustria, a qui havia igualat en escons i de fet superat per un grapat de vots. Allò no va ser flor d’un dia: des del 1999 l’FPÖ no ha baixat mai del 10% dels vots i a les últimes eleccions legislatives (2013) va obtenir el favor d’un de cada cinc votants.

«A qualsevol país de tradició democràtica li pot sortir un partit xenòfob», dirà l’independentista austriacista. És veritat. Però la crisi dels refugiats ha fet sortir a la llum que el problema no és només de l’FPÖ. La vergonyosa posició austríaca davant la crisi no l’ha fixat un FPÖ a l’oposició sinó la gran coalició formada pel Partit Socialdemòcrata de Werner Faymann i el Partit Popular de Reinhold Mitterlehner. Ells van ser els primers que van instal·lar tanques a les fronteres, i ells han sigut els impulsors de les noves mesures recentment aprovades pel Parlament austríac que permeten a la policia rebutjar els sol·licitants d’asil a la frontera mateix.

L’envejada Dinamarca també és pastura del populisme xenòfob. Després de guanyar les eleccions europees de l’any 2014, a les eleccions del 2015 el Partit del Poble Danès de Kristian Thulesen Dahl va obtenir la segona plaça amb el 21% dels vots, davant del partit conservador Venstre de Lars Løkke Rasmussen. Encara que finalment no va entrar al Gabinet, el seu suport és fonamental per garantir l’estabilitat del Govern en minoria de Rasmussen. Però l’aprovació de la llei que permet confiscar els béns als refugiats no va ser cosa només de Rasmussen i el seu aliat xenòfob: el Partit Socialdemòcrata també va votar a favor d’aquesta llei –fent cas omís de l’ONU, el Consell d’Europa, Human Rights Watch, Amnistia Internacional i tot un llarg etcètera d’oenagés–.

¿I a l’Holanda del nord? Després d’un inaudit 15% dels vots a les eleccions legislatives del 2010, a les del 2012 el Partit per la Llibertat de Geert Wilders només va obtenir el suport d’un de cada deu votants. Però la seva visió de la immigració ha impregnat la societat holandesa. El recent referèndum sobre l’Acord d’Associació amb Ucraïna no és aliè a això. Molt abans de la crisi dels refugiats, el partit de Wilders va llançar una pàgina web perquè els ciutadans es queixessin dels immigrants d’Europa central i oriental, amb gracietes de l’estil «¿un polonès, búlgar, romanès o qualsevol altre europeu oriental t’ha pres la feina?». El no a Ucraïna només es pot llegir en aquesta clau antiimmigració: per si no n’hi havia prou amb polonesos, búlgars, romanesos i altres, ¡només faltaven els ucraïnesos!

Notícies relacionades

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Per no repetir les eleccions

¿Lliçó de tot això? Cap país és perfecte. De la mateixa manera que cap país és immune a una fallida econòmica, tampoc està lliure de caure en la lògica de l’ultranacionalisme. Ni tan sols Catalunya, on existeix un baix continu dins el catalanisme (des de Josep A. Vandellòs fins al manifest del grup Koiné, passant per Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Heribert Barrera) que considera la immigració com un factor de «desnacionalització».

Professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB.