Llengua i sexisme
A Catalunya hi ha un col·legi de metges per a cada província. En l'àmbit de la infermeria, en canvi, hi ha col·legis d'infermeres i infermers, i el terme genèric per designar tot el col·lectiu sol ser 'infermera'. La immensa majoria de professionals són dones, sí, però en una generació és probable que les dones també siguin majoria en la professió mèdica. ¿Aleshores en canviarem la denominació? ¿Quina paraula utilitzo ara per designar cada col·lectiu?
La RAE segueix explicant-nos que un ‘home públic’ és aquell “que té presència i influència en la vida social” i que una ‘dona pública’ és una “prostituta”. En català, el DIEC no registra una definició per a ‘home públic’ però manté la de ‘dona pública’ associada a ‘prostituta’. ¿Seguirem amb aquestes accepcions malgrat que ara les dones fan tota mena de tasques a l'espai públic i que s'està lluitant contra la seva objectificació? Els campionats de la FIFA solen ser de ‘futbol’ i de ‘futbol femení’. ¿Significa que Messi pot jugar al costat d'una dona? ¿O que el futbol jugat per homes és universal, mentre que el jugat per dones és una variant? Quan debatem sobre com fomentar la implicació dels pares en la criança dels fills, és freqüent que, pel rol que dones i homes han tingut en les esferes públiques i privades, ens estiguem referint al paper del mascle de la família. Però aquest matís pot passar desapercebut en una notícia més àmplia sobre conciliació entre vida privada i laboral o sobre bretxa salarial, per posar alguns exemples.
Hi ha partits polítics i institucions que han volgut visibilitzar aquestes problemàtiques adoptant fórmules lingüístiques com parlar en femení plural; modificar l'arrel d'algunes paraules –l'Ajuntament de Barcelona va fer un ‘donanatge’ i no un ‘homenatge’–; desdoblar-ne d'altres –pares i mares, catalans i catalanes–; o fer servir paraules col·lectives com ‘professorat’ o ‘funcionariat’.
En els mitjans de comunicació, el debat sobre el paper de la llengua en la construcció d'un imaginari sexista s'acostuma a centrar en l'anàlisi de la validesa d'aquestes propostes, a partir de determinar si s'ajusten a la normativa, a la gramàtica o a l'etimologia. S'acostuma a respondre que el gènere de les paraules i el sexe de les persones no tenen res a veure; que una societat que utilitzi una llengua on el masculí no sigui el gènere no marcat no té perquè ser més igualitària –fins i tot en català i en castellà el gènere no marcat de molts animals és el femení– i que canviant la llengua no s'aconseguirà automàticament que la societat sigui més igualitària. He arribat a llegir titulars que afirmen que la llengua “no és masclista”.
Rarament se senten o es llegeixen propostes per solucionar el problema a què aquestes iniciatives intenten posar remei: a vegades, la llengua que utilitzem no s'ajusta a la representació dels fets o identitats que volem transmetre.
La medicina, la filosofia i l'art no són masclistes per si mateixos. No obstant, l'ús que algunes persones han fet de la medicina, la filosofia o l'art –i el coneixement que han acumulat– han contribuït a perpetuar la posició secundària de la dona en la societat. De la mateixa manera que hi ha iniciatives que qüestionen aquestes pràctiques en cadascun d'aquests àmbits, no entenc per què no podem plantejar-nos quin és el paper d'un idioma en la creació d'un imaginari sexista o en la seva perpetuació, quines característiques poden facilitar-lo i, en conseqüència, quines iniciatives es poden emprendre per modificar les desigualtats derivades del seu ús.
