(Des) Il·lusió

Té molt de matrimoni de conveniència. IU aspira a eixugar els seus deutes i aconseguir la representació que li escatima la llei D'Hondt. Podem, a treure's de sobre la pols de la batalla i aconseguir el sorpasso. És evident que l'ambició que li ha faltat a IU, confonent fidelitat a les idees amb conformisme, li sobra -i molt- a Podem. IU abandona la seva puresa. Podem deserta de la seva voluntat de convertir-se en el guardià de la política espanyola: un cap d'esquerres, un altre de dretes i un més del que faci falta.

Al final, tot es jugarà en el terreny emocional. ¿Aquells que van resistir l'eròtica de Podem i van seguir fidels a IU, beneiran aquesta unió? ¿Els que van votar la formació morada esperant que fos un revulsiu per al PSOE, superaran la decepció? ¿La nova política, la vella política, són verdaderes coordenades de vots o simples etiquetes de màrqueting? En realitat, hi ha un pols entre la il·lusió i la desil·lusió. No és poca l'admiració cap a Iglesias que s'ha anat vestint de recel. Els cops d'efecte a què és tan aficionat no són la millor manera de consolidar la confiança. És important conèixer el territori en què s'endinsa la nova aliança. Abans d'avançar amb ímpetu, convé fer balanç del terreny perdut. Saber si existeix, com n'és d'ampli i quina és la millor estratègia per recuperar-lo. Enfilats en un gronxador, l'impuls pot portar-los al cel o enfonsar-los els peus a terra.