Dues mirades

1
Es llegeix en minuts

El comunisme (el nom, la història, el significat) genera animadversió, al·lèrgies i coïssor de pell. Com si visquéssim al bell mig de la guerra freda, com si aquell fantasma de Marx, esdevingut Leviatan dictatorial, tornés del fons dels segles per espantar la bona gent espanyola. Això és el que es dedueix de les irades declaracions dels líders de la dreta (però també de l'esquerra) contra el pacte entre Podem i Izquierda Unida. Rajoy ha parlat d'«extremistes i radicals» i Hernando ha intensificat el menyspreu amb la terrible qualificació de «vell comunisme». Rivera hi ha insistit: «Podem ha pactat amb el vell Partit Comunista, un dels més antics, vells i rancis del món». Pedro Sánchez no ha anat tan lluny, però d'alguna manera -amb la qualificació del pacte com d'«extrema esquerra»- també s'ha apuntat a la moda.

Notícies relacionades

En aquesta unànime reacció ideològica -que amaga certament el temor a un hipotètic ascens de la nova coalició- hi ha dos detalls que em fascinen. La dèria a parlar de comunisme (implícitament, o no, identificat amb l'arxipèlag Gulag) i la voluntat de dibuixar la idea -i el partit que la representa- com una rèmora del passat, com un concepte antic.

Primer, caldria analitzar amb un pinzell fi què és el comunisme (i no pas amb traços gruixuts, sinó amb informació crítica) i, segon, reflexionar sobre la vitalitat (i potser necessitat) de tot allò que alguns voldrien que fos un cadàver.