Els dijous, economia

Com podem ser més productius

La pervivència de moltes empreses depèn més de polítiques públiques que de la seva pròpia eficiència

4
Es llegeix en minuts
fcasals33837589 opinion  ilustracion de leonard  beard160511174253

fcasals33837589 opinion ilustracion de leonard beard160511174253

La productivitat (el producte interior brut per persona ocupada) no va créixer abans de la crisi, va millorar durant la crisi -pel procediment, mecànic i poc saludable, de produir una mica menys amb molts treballadors menys- i no ha millorat des de la recuperació. Això és important, perquè, si cada treballador no és més productiu, no podrà cobrar un salari més alt, en termes reals. O sigui, el nostre nivell de vida no millorarà, i els nostres joves no podran crear una família, ni comprar una casa, ni tan sols llogar-la. Per cert, més productivitat no significa més esforç. Un pot rendir més un dia o una setmana, posant-hi ganes. Però a mitjà termini la productivitat no és qüestió d'il·lusió.

¿Per què el creixement de la productivitat és tan baix? En tenim diverses explicacions, totes plausibles: falta d'inversions (més màquines i millors fan més productius els treballadors), falta de capital humà (el nostre sistema educatiu no funciona bé, i no som capaços de reciclar els nostres aturats), excés d'impostos… Aquí vull fixar-me en una que últimament està cridant l'atenció dels experts, no només a Espanya, sinó també a Europa i als Estats Units: potser dediquem massa recursos a empreses poc productives.

«És clar -em diu el lector-, deu ser el totxo: l'atractiu de guanyar molts diners en poc temps ens va portar a apostar per sectors de baixa productivitat». Bé, això és part de l'explicació. Però això no és tot. Quan pensem en sectors productius, ens sembla que totes les empreses han de tenir una productivitat semblant, però no és així. En tots els sectors sol haver-hi unes quantes empreses altament dinàmiques i altres que van tirant. El que seria lògic seria que les primeres prosperessin, rebessin més inversions i contractessin els millors treballadors, mentre que les segones perden pes i, una de dues, o s'espavilen i milloren la seva competitivitat, o acabaran desapareixent.

Però això no passa. Almenys no passa en molts sectors, per diverses raons. La negociació col·lectiva, per exemple, o les rigideses del mercat de treball poden dificultar la mobilitat de la mà d'obra, de les plantes amb menys futur a altres de més productives, perquè, és clar, ¿qui s'atreveix a fer el salt tal com està el mercat ara? I si la seva empresa forma part d'una cadena de subministrament global, el seu futur dependrà molt del dinamisme de les empreses en les fases anteriors i posteriors. I després hi ha el poder d'algunes empreses, que poden frenar l'entrada de competidors nous i dinàmics o aconseguir avantatges fiscals o d'una altra mena. Si vostè és una empresa gran i poc competitiva, de manera que pot desaparèixer del seu polígon industrial o de la seva comunitat autònoma, és lògic que les autoritats li donin avantatges perquè no marxi.

O sigui, la pervivència i la prosperitat de moltes empreses depenen, en gran mesura, d'institucions i de polítiques públiques, no de la seva eficiència o de la lliure competència. I això inclou polítiques fiscals, laborals, d'internacionalització, financeres, d'innovació, de propietat intel·lectual, de competència (¿per què ens oblidem amb tanta freqüència que les empreses que ja estan consolidades prefereixen un entorn molt protegit?), etcètera. Però el problema no s'acaba aquí. Una vegada que s'han fet inversions en un sector, desfer-les pot ser fàcil (tancar un bar) o no tan fàcil (desmuntar una fàbrica). I, sobretot, imposa uns costos, que els que els pateixen miren d'evitar. La casa que una immobiliària no ha venut és la garantia del seu crèdit, i no es pot abandonar o destruir, de manera que s'han de seguir dedicant fons a aquesta empresa encara que no tingui gaire futur. Els recursos mal assignats en el passat es mantindran durant molts anys.

Notícies relacionades

«EL QUE HA passat, passat està», diem els economistes: si vas cometre un error en el passat, no t'hi aferris. Molt bé, però allà hi ha un capital financer invertit, la feina de moltes persones, un capital humà creat i ara mal utilitzat, uns crèdits bancaris, els interessos dels proveïdors i distribuïdors, que van invertir confiant en aquell negoci que ara és fallit… ¿S'hauria pogut evitar tot això? «Errar és humà», em dirà el lector. Però, almenys, no ensopeguem una altra vegada amb la mateixa pedra. Per exemple, preguntem-nos si una política monetària de diners superbarats, que afavoreix la concessió de nous crèdits i la continuïtat d'empreses que haurien d'haver fet fallida fa uns anys, és la millor política, no només per sortir de la crisi, sinó també per no tornar-hi a caure. La resistència de les empreses a portar a terme projectes d'inversió generosos pot ser un indicador que tenim plom a les ales, i que per això el nostre vol és de gallina, no d'àguila.

Professor del IESE.

Temes:

Empreses