Montejurra 76: crim sense càstig
L'amnistia de 1977 va impedir investigar la trama que va atemptar contra el carlisme d'esquerres
El 9 de maig de 1976, avui fa 40 anys, es va celebrar la primera concentració carlista de Montejurra (Navarra), després de la mort de Franco. En l’acte el sector majoritari d’assistents, que era socialista i s’alineava amb l’oposició democràtica, es va enfrontar a un altre de minoritari i ultradretà, amb elements armats i suports oficials que podrien incloure el llavors president del Govern Carlos Arias. L’episodi es va saldar amb uns 30 ferits i dos morts sense que mai s’aclarís, com exposem a continuació.
¿Per què era important Montejurra?
Aquesta muntanya era lloc de cita del carlisme des del 1954, quan es va inaugurar un viacrucis en memòria dels requetès que van lluitar a la guerra civil, i anualment se celebrava una missa dalt del cim. Però amb el temps la romeria va adquirir un signe antifranquista, ja que el carlisme, un moviment que des del segle XIX es va associar a una dinastia contrarevolucionària i que es va sublevar contra la II República el 1936, va experimentar una mutació a finals dels anys seixanta. El seu origen va radicar en la pèssima relació existent entre la família real carlista i Franco, que es va trencar en plena guerra civil.
El 1937, Xavier de Borbó-Parma, que llavors era el príncep regent carlista, va manifestar a Franco el seu rebuig a un sistema feixista, que li va valer la seva expulsió del país. El 1952 Don Xavier es va autoproclamar rei com a Xavier I i en la concentració de Montejurra del 1957 el seu primogènit Carles Hug es va proclamar príncep d’Astúries. Aquest últim va liderar un canvi profund del moviment des del 1968. Es va constituir un Partit Carlista, que va assumir un socialisme autogestionari. El 1972 Carles Hug va viatjar a Iugoslàvia, i el 1975, a la Xina i Cuba. En el si del moviment aquesta evolució va ser rebutjada per un col·lectiu ultradretà que va acabdillar el germà menor de Carles Hug, Sixte Enric. Les dues faccions van topar en la celebració de Montejurra del 1976.
Els incidents van començar abans de pujar a la muntanya, quan un seguidor de Carles Hug, Aniano Jiménez, va ser ferit pel tret d’un partidari de Sixte Enric; va morir dies més tard. Una dotació de la Guàrdia Civil es va interposar entre els dos sectors i els assistents del Partit Carlista van iniciar l’ascens al cim per celebrar la missa, als quals es va unir Carles Hug (l’entrada del qual al país estava prohibida). Però al cim hi havia Sixte Enric i un grup de seguidors. Hi va haver nous trets i va morir un altre carleshuguista, Ricardo García Pellejero.
La jornada va acabar amb el sagnant balanç citat i va ser impossible desentranyar el que va passar. Quan el jutge d’Estella va dictar una ordre de recerca i captura contra Sixte Enric, el Govern Arias el va expulsar del país sense interrogar-lo. L’amnistia decretada pel Govern d’Adolfo Suárez el 1977 va exonerar els responsables dels actes. Els 11 volums del sumari 1874/76 es van extraviar i els dos morts no van ser reconeguts víctimes del terrorisme fins al 2003.
No obstant, aquell any el general José Antonio Sáenz de Santamaría va explicar que el que havia passat a Montejurra va respondre a una maniobra d’altes esferes: l’Operació Reconquista. Hi va estar implicat qui llavors era director de la Guàrdia Civil, Ángel Campano, i el seu fi era convertir Sixte Enric en únic líder del carlisme, i eliminar políticament Carles Hug i el seu partit. Campano va explicar a Sáenz que el Govern coneixia el pla i tenia suposades «benediccions» d’Arias, Manuel Fraga (ministre de Governació) i Juan Valverde (director d’Intel·ligència, el SECED).
¿Com interpretar l’episodi?
Notícies relacionadesCal pensar que altes instàncies del règim van voler acabar amb l’alternativa dinàstica que encarnava Carles Hug. Almenys aquest va ser el resultat, segons Fraga: «A Montejurra […] hi havia prou dinamita i va explotar aquell dia i, gràcies a Déu, [...] va quedar definitivament resolt el problema de la successió monàrquica a Espanya». De manera significativa, el Partit Carlista no va poder concórrer a les primeres eleccions del 1977 perquè no va ser legalitzat i el 1978 Carles Hug va renunciar a reclamar el Tron.
Per la nostra part, hi afegim que potser hi va haver un objectiu ocult: assassinar Carles Hug. Aquell dia la boira impedia veure a més de 10 metres i el príncep carlista, al pujar a la muntanya, va veure que baixaven ferit García Pellejero amb «dos o tres trets al pit» i va pensar que els autors dels trets es van equivocar de blanc: en comptes d’atacar la seva comitiva, es van centrar en la del sacerdot que dirigia el viacrucis. Miguel Ángel García Pellejero va atribuir també la mort del seu germà a aquesta causa: «Crec que el van confondre. Amb la boina vermella i aquell dia de boira, prim i espigat com era Ritxar, van pensar que es tractava de Carles Hug», va dir. ¿Va ser així? Ho ignorem. L’única certesa és que els crims van quedar impunes i Montejurra-76 és encara un misteri de la Transició.
