ANÀLISI
Moment econòmic delicat
En la conjuntura econòmica actual conflueixen diferents arestes de preocupació. La Xina està reestructurant la seva economia i exhibeix un palanquejament que posa en evidència unes pautes de creixement poc sostenibles. El Brasil està contagiant bona part de la seva àrea d’influència, i el rum-rum que la crisi financera pot tornar a connectar amb l’economia real augmenta l’angoixa. Pel que fa a les contingències possibles, és més que probable que l’elevada liquiditat general dels països desenvolupats generi noves bombolles.
La recuperació d’Europa encara passa una fase incerta. El gran germà alemany registra una capacitat de finançament rècord del 9% sobre el seu PIB, i malgrat això aquest estalvi no es tradueix en noves inversions dins o fora del país, que seria l’efecte locomotor que Europa està desitjant. Es pot pensar que aquesta inversió no és necessària perquè la seva economia ja va funcionant sense que hi hagi noves oportunitats; però deixar d’invertir fora d’Alemanya pot indicar que es dubta de la zona euro. A la vegada, es constata un creixent antieuropeisme dels que no troben per a tant estalvi una retribució adequada. Per això Mario Draghi i el Banc Central Europeu (BCE) són assenyalats com a culpables. Fons de pensions i grans asseguradores es lamenten per l’escassa rendibilitat de les seves inversions, sense uns guanys que permetin pagar pensions o cobrir l’assegurança d’un sinistre.
I és que fins ara el BCE ha deteriorat el seu balanç inundant el mercat de liquiditat amb garantia col·lateral dubtosa. Com que els alemanys no se senten beneficiaris d’aquesta situació, sinó que poden ser perjudicats, en culpen el BCE. Ja no és el Govern o un consell de savis conservadors els que protesten per protegir el contribuent alemany, sinó que són els mateixos pensionistes i estalviadors que es rebel·len. Això és carn de populisme: desconeixen que part de l’èxit exportador i generador d’estalvi es deu, precisament, a la seva pertinença a la UE.
A Espanya es desaccelera l’economia. No pot sorprendre, perquè l’havia accelerat el consum interior, primer el públic en etapa electoral, i després el privat. La despesa dels consumidors no es deu tant al marge que propicia la baixada de tipus per als endeutats, o l’evolució a la baixa dels preus de l’energia, sinó a certa reaparició del crèdit al consum. Un endeutament de poc volum, però que afecta a molts. Just al contrari del que seria desitjable.
Per la seva part, els bancs llueixen més pels seus balanços en llibres que per les seves cotitzacions. Ho reflecteix la prima de risc i així el preu de l’acció està molt per sobre del rendiment que s’espera del negoci. Com que cobrar comissions per serveis té un límit, la diferència entre el preu de les accions i la seva rendibilitat es pot estar traslladant a les empreses amb potser una exigència més gran de rendibilitat dels crèdits. Amb aquests arguments, la banca justifica noves concentracions. Aquesta és una qüestió controvertible perquè el sector tendeix a l’oligopoli, a la vegada que desapareixen oficines en moltes zones, cosa que posa en entredit la protecció de què ha gaudit el sector bancari per la seva suposada funció social.
L’impàs de noves eleccions espanyoles no sembla que hagi limitat de moment el creixement econòmic, però tot pot canviar si se segueix així fins al setembre. Pel que fa a Catalunya, que ha sigut acusada de ser la principal desestabilitzadora de l’economia espanyola, resulta que avui creix per sobre de la mitjana. Per uns, indica que els mercats no es prenen seriosament la secessió; per altres, que la confiança en una economia forta està per sobre de qualsevol risc polític gestionable. En aquest sentit, és significatiu que els mercats manifestin més inquietud davant Podem que davant el procés català. Si a Catalunya els cupaires no determinessin l’acció de govern, ¿s’imaginen quin oasi seria Catalunya per als inversors, davant l’alternativa espanyola? Però la política no es fa per agradar els mercats sinó per servir la societat.
