INTANGIBLES
El nou capitalisme del 'private equity'
El paisatge empresarial que es va obrint a mesura que sortim del llarg túnel de la crisi se’ns mostra diferent del que vam conèixer en l’anterior època de bonança. No només pels estralls d’aquests anys i per les conseqüències d’una globalització que no es va detenir l’any 2008. També per nous actors que s’han consolidat entre nosaltres. D’aquests, destaca el private equity, en les seves diverses modalitats.
Aquest, que ja acumulava una certa trajectòria no sempre brillant, va desaparèixer durant la crisi i ara ha tornat amb una fortalesa extraordinària. Això ha estat estimulat per diverses raons. Entre altres, per la seva aposta per invertir en múltiples sectors i, sovint, amb una visió a mitjà termini, a diferència de la seva manera de procedir anterior en què s’orientava de manera selectiva a empreses amb possibilitats de gran creixement a curt termini; per l’extrema abundància de liquiditat en els mercats; i per la creixent dimensió que es veuen forçades a adquirir les companyies que es mouen en mercats globals.
Després d’un llarg període d’extrema carència de liquiditat, hem transitat ràpidament a una situació radicalment diferent, en què els diners abunden i, en gran part, estan en mans d’uns fons que tenen com a finalitat invertir en sectors productius. Per una altra part, la globalització ha seguit el seu curs al llarg d’aquesta dècada de crisi, afavorint un dimensionament empresarial més gran. Així, moltes companyies familiars tenen avui una mida tan gran que, en el cas que es venguin, la seva adquisició no està a l’abast d’altres empreses similars del sector, de manera que inevitablement es decantaran del costat del private equity. I, finalment, és tan gran la liquiditat en mans d’aquests fons que es veuen obligats a obrir la seva inversió a sectors tradicionals, a diferència del que passava quan, abans de la crisi, les seves inversions s’orientaven gairebé exclusivament a companyies innovadores capaces de generar plusvàlues en el curt termini.
Tot això ens condueix a un nou escenari, aquell en què els accionistes amb cara i ulls, és a dir, persones compromeses a llarg termini amb una companyia, van cedint pas als fons i als seus directius. La transformació és notable i tindrà les seves conseqüències.
Uns argumenten que seran positives, que les companyies seran gestionades amb extrema racionalitat, sense personalismes ni batalles familiars que sempre acaben deteriorant la bona manera de fer de les empreses. Altres consideren que sense el vincle personal desapareixerà la visió a llarg termini, per orientar-se a la immediatesa, tant d’uns accionistes que pensen més en la plusvàlua per la venda de les seves accions, com d’uns directius encoratjats exclusivament per unes remuneracions desproporcionades.
Ja ho veurem.
