Indignat amb els indignats

1
Es llegeix en minuts
GRA251. MADRID, 02/03/2016.- Imagen tomada de la señal institucional del Congreso de los Diputados en la que aparecen el líder de Podemos, Pablo Iglesias (d), y el de En Comú Podem, Xavier Doménech, celebrando su estreno hoy en la tribuna de oradores de la Cámara Baja con un efusivo abrazo y un beso en los labios, al término de la intervención del diputado catalán, durante la segunda jornada del debate de investidura del líder socialista, Pedro Sánchez. EFE/

GRA251. MADRID, 02/03/2016.- Imagen tomada de la señal institucional del Congreso de los Diputados en la que aparecen el líder de Podemos, Pablo Iglesias (d), y el de En Comú Podem, Xavier Doménech, celebrando su estreno hoy en la tribuna de oradores de la Cámara Baja con un efusivo abrazo y un beso en los labios, al término de la intervención del diputado catalán, durante la segunda jornada del debate de investidura del líder socialista, Pedro Sánchez. EFE/ / EFE

Vaig sentir i sento un enorme respecte pel moviment dels indignats. Em va agradar que agafessin el nom del llibret de Stéphane Hessel. No van voler estar només decebuts ni es van conformar amb estar cabrejats. La indignació és una categoria moral. És el contrari de la resignació. Implica una crítica demolidora contra la realitat titllant-la d’injusta, però afirma que es pot canviar i que s’ha de canviar.

La sortida en tromba dels indignats als carrers el maig del 2011, ara farà cinc anys, va ser un punt d’inflexió en la vida política, econòmica i social. Els desnonaments van deixar de silenciar-se, les preferents van arribar als jutjats, mentre l’opinió pública va abordar les conseqüències de la crisi i, especialment, del repartiment injust de les seves conseqüències gràcies a la lletra menuda de les clàusules terra i dels memoràndums del rescat. Aquell any 2011, la indignació no va saber trobar un referent polític. Rubalcaba era el socialista menys indicat per empatitzar amb els decebuts amb ZapateroCayo Lara era incapaç de publicar un tuit. Aquesta absència de referents va deixar el PP al capdavant de les autonomies i li va donar la majoria absoluta al Congrés. Un error. Però els votants no s’equivoquen.  

LA NOVA POLÍTICA

Notícies relacionades

Les coses van canviar el 2015. La indignació total –Podem– o parcial –Ciutadans– va obtenir representació parlamentària. Li vam posar el pompós nom de nova política. Va ser un altre error. El resultat –no pretenc repartir culpes ni crec que arregli res– ha sigut molt vell. Sense entrar en desqualificacions personals ni en esmenes a la totalitat, la realitat és que la vella i la nova política han fracassat a l’uníson encara que ho hagin fet amb melodies i intensitats diferents. Si no hi posen remei, el missatge als electors és terrible: s’han equivocat, per excés o per defecte, tant me fa. 

Potser ha arribat el moment de tornar-se a indignar i sortir al carrer per dir-los que no ens resignem, que no volem votar diferent, que no acceptem que ens tornin la pilota. Sortir en silenci, cinc minuts, a les 12, com amb els atemptats perquè això tampoc ens ho mereixem.