intangibles
El turisme a Barcelona
Fa anys ja que estem en plena controvèrsia al voltant del sentit del turisme a Barcelona. I tot apunta que va per llarg, donada la transcendència de la qüestió i que encara no hem sigut capaços d’encarrilar les inquietuds dels uns i dels altres.
Uns defensen aprofitar la demanda i respondre-hi com sigui, argumentant la riquesa que genera, exigint escassa regulació i respecte al mercat. Encara que, en canvi, els indigna Airbnb. És a dir, apel·len a la regulació quan és a favor. Altres argumenten que el turisme amenaça de debilitar un model de ciutat orientat al ciutadà i a la vida veïnal. Entenen que l’èxit turístic només en beneficia uns quants i es basa en uns baixos salaris per a la majoria dels que treballen en el sector. Portats al límit, exalcen les virtuts de l’anomenat decreixement. Gairebé res.
Més enllà dels arguments dels uns i dels altres, el turisme és una mena d’herència que hem de ser capaços d’aprofitar. Una cosa semblant a un recurs natural, no provinent del subsòl com ho és per exemple el petroli però sí d’una ubicació geogràfica i d’un saber fer de generacions passades, com bé reflecteix el modernisme i la pàtina de modernitat del 92. Ben conduït és un sector a l’alça, que genera ocupació nombrosa i, molt important, estable al llarg de l’any.
Però hi ha de regir un criteri compartit, allunyat d’una autocomplaença que, de vegades, resulta extraordinària. Recordo quan l’alcalde Xavier Trias venia a dir, arran del fracàs olímpic de Madrid, que només una ciutat com Barcelona podria competir amb Tòquio i Istanbul. Al cap de poc temps, Barcelona va quedar al darrere de ciutats com Eugene i Doha en la seva ambició d’organitzar els mundials d’atletisme.
Barcelona ha d’iniciar un debat serè en què participin, entre altres, el moviment veïnal i el sector turístic, però conduït per la recerca de l’interès general. De la mateixa manera en què, ja fa dècades, es va consensuar com s’havia de projectar Barcelona al món, ara, una vegada assolit aquell objectiu, es tracta de compartir de quina manera s’ha de gestionar aquest gran èxit col·lectiu. Hauria de resultar bastant més senzill administrar-lo que haver-lo aconseguit. Però sembla que no és així.
Notícies relacionadesSense oblidar-nos del problema de fons. El turisme, i les activitats vinculades, s’està convertint en una espècie de monocultiu. El problema no és tant el turisme com la baixa empenta d’altres sectors de la nostra economia.
Així, l’esforç no passa per decréixer en el turisme, sinó per traslladar a altres àmbits el seu dinamisme. Perquè sense una indústria puixant el modernisme no hauria existit. I sense l’ambició dels que, des de l’empresa i la política, van liderar el 92, Barcelona no seria el que és. La qüestió és on trobar aquesta puixança i ambició.
