Demència

Abandonar la teva feina i dedicar totes les hores a la cura d'un familiar amb demència. Més enllà de les teves forces. Viure, dia rere dia, el deteriorament d'una persona que estimes, mentre sents que la teva vida també s'esgota en una lluita perduda per endavant. El món, cada vegada més petit. Sense temps per relacionar-te, sense temps per a tu mateix, mentre el malalt cada vegada està més lluny, més aliè. El desgast físic, econòmic i emocional dels cuidadors és enorme. Un problema que lluny de tractar-se en l'àmbit privat, familiar, s'hauria d'abordar com una greu qüestió social.

Les residències públiques presenten unes llistes d'espera que es burlen de l'estat de molts malalts. Les privades són inaccessibles per a la immensa majoria dels ciutadans. Les retallades de la dependència han aprimat les ajudes públiques fins a fer-les clarament insuficients. Massa escasses per contractar un cuidador a temps complet. La societat s'empobreix sense ser capaç de traçar un pla col·lectiu que aporti solucions menys doloroses i, sobretot, més dignes. Escollir entre una residència o la casa hauria de ser una decisió lliure, però no hi ha opcions quan els ingressos són exigus. Només una economia dinàmica permet consolidar l'Estat de benestar. La lluita contra el frau fiscal i uns impostos més equitatius són alguna cosa més que una qüestió de justícia. És l'única oportunitat per viure amb més dignitat… fins a l'últim moment.