La polèmica lingüística
«Un Estat, una llengua»
Restituir a un idioma l'estatus de territorial quan aquest territori és plurilingüe és enormement difícil
esala33464122 leonard beard un estado160408180224
El 1539 el rei de França, Francesc I, va publicar la famosa ordenança de Villers-Cotterêts, segons la qual a partir d'aquell moment tots els actes administratius havien de redactar-se exclusivament en francès. Cap a la mateixa època, se suposa que l'emperador Carles parlava castellà amb Déu, italià amb les dones, francès amb els homes i alemany amb el seu cavall, i a més de tot això no tenia cap inconvenient a dirigir-se en català a les corts catalanes. Dos plantejaments diferents d'afrontar la diversitat lingüística s'encarnaven en dos monarques que van ser acèrrims rivals.
Gràcies a l'ajuda inestimable dels Borbons, el model de monolingüisme francès es va anar obrint pas. El 1700 Lluís XIV va publicar un cèlebre edicte per ordenar que tots els actes administratius del Rosselló fossin redactats en francès i mai més en català, un costum que segons el Rei Sol «repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la Nació Francesa». Després d'un moment de vacil·lació, en què es van plantejar traduir les lleis de la República a totes les llengües de França, els revolucionaris francesos van optar per reprendre i estendre el monolingüisme de l'Antic Règim. Un decret del 20 de juliol de 1794 no va desmerèixer gens les ordenances anteriors: a partir d'aquell moment, en cap part del territori de la República cap acte públic podria ser escrit en una llengua que no fos el francès.
La fórmula «un Estat, una llengua» havia nascut, i de França el virus del monolingüisme es va estendre a la resta d'Europa, fins a convertir-se en la norma canònica. Com explica Lorenzo Renzi, un dels analistes més lúcids de la política lingüística de la Revolució francesa, «la influència del jacobinisme lingüístic travessa la història d'Europa». En el pla lingüístic, podríem dir que els segles XIX i XX van ser els segles de la destrucció (o de l'intent de destrucció) del multilingüisme tradicional a mans del nacionalisme lingüístic.
La simplicitat i la potència de la fórmula «un Estat, una llengua» són tan grans que les petites nacions europees que l'havien patit la van adoptar al seu torn després d'alliberar-se dels seus estats dominadors. Quan eren súbdits de l'imperi alemany, els polonesos combatien les polítiques de germanització del kàiser; una vegada obtinguda la independència, el 1918 es van fer famosos per la seva aplicació de l'uniformisme lingüístic. En el seu llibre Ethnic Nationalism and the Fall of Empires, l'historiador Aviel Roshwald recorda la desesperació del primer ministre britànic David Lloyd George amb el Govern del nou Estat polonès independent: «Hem alliberat els polonesos, txecs i iugoslaus i ara tenim tots els problemes del món per impedir-los que oprimeixin altres races». Després de recordar la seva condició de membre d'una petita nació (Gal·les), Lloyd George reblava així el seu argument: «Sento la més càlida i profunda simpatia per les nacions petites que lluiten per la seva independència, però m'envaeix la desesperació quan les veig més imperialistes que les mateixes grans nacions».
El cas polonès il·lustra l'enorme dificultat que suposa l'empresa de restituir a una llengua l'estatus de llengua territorial quan el territori en qüestió és de fet plurilingüe. Si avui Polònia és un Estat virtualment monolingüe (el 95% de la població parla polonès a casa) no és perquè es constituís un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística del polonès ni perquè s'incorporés al credo independentista la voluntat d'articular el polonès com a eix integrador de la ciutadania polonesa, sinó perquè després de la segona guerra mundial els nacionalistes polonesos, amb el suport dels aliats, van expulsar la seva població germanòfona i van esborrar qualsevol rastre de la seva existència. (Van fer el mateix amb la població de parla ucraïnesa, per cert.) El fracàs d'alguns nous estats de l'Est europeu es deu, precisament, a la pretensió d'implantar la fórmula «un Estat, una llengua» en territoris lingüísticament heterogenis. Ucraïna és potser l'exemple contemporani més flagrant: la incapacitat dels nacionalistes ucraïnesos per acceptar la territorialitat del rus és un dels factors que expliquen el desmembrament del país.
Notícies relacionadesPensant en latituds més pròximes, els líders del procés català haurien d'anar amb compte amb les seves pròpies hosts. Si les alforges del sobiranisme acaben incloent la fórmula «si ets català, parla català», hi ha un seriós risc que molts desisteixin d'emprendre el viatge. El repte del sobiranisme no és tornar a repetir la vella fórmula monista en un nou Estat català, sinó demostrar als europeus que es pot aconseguir la normalització d'una llengua històricament perseguida no contra, sinó des del plurilingüisme.
Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB.
