2
Es llegeix en minuts

Dijous vam conèixer la decisió més esperada sobre les reclamacions contra les clàusules terra en els contractes hipotecaris i si fóssim un país normal no ens hauríem d’alegrar de la situació creada.

 Els jutges fan tabula rasa de diferències entre reclamants, tot i tractar-se de situacions diferents, i opten per una sentència en què no es distingeix entre justos i pecadors.

 Hi ha gent que segur que sabia el que estava firmant i es van beneficiar, per llestos, d’unes condicions que la resta dels clients no han tingut. És més, és probable que les conseqüències siguin millors que les dels que van pactar pel seu compte, recuperant per aquesta via menys del que obtindran, passivament, els que han sigut cridats i liderats més tard per un conegut bufet d’advocats.

 Contràriament al que va passar en la història de Fórum Filatélico, recórrer a declarar-se ignorant i esperar que entre tots el rescatin a un, sembla que aquesta vegada ha funcionat amb la clàusula terra. S’argüeix, de passada, que «si ja hem rescatat els bancs, ¿per què no també els ciutadans?» Però estem davant d’un joc de suma 0: qui guanya, l’endeutat, ho fa a costa d’un altre, ja que la disminució de provisions dels bancs per afrontar aquesta eventualitat complica encara més que els estalviadors cobrin un mínim d’interessos. Queda per veure el perjudici total per als accionistes davant les pèrdues borsàries. Seria d’esperar que repercutís en el sou dels directius bancaris que guanyen el que no es mereixen.

 Una sentència d’aquesta mena, en què els pecadors (sabien el que firmaven) se’n beneficien igual que els justos (ingenus, poc documentats) deixa un registre agredolç: la societat espanyola s’ha de fer adulta i responsable, i no sembla que emprengui aquest camí.

 La sentència només s’explica, crec, perquè els jutges s’alineen des del consens social (¡amb els perills de valorar-ho tot a l’engròs!) en contra del pecador de la crisi, els bancs. Això generarà un nou forat en els comptes dels bancs, i ja plou sobre mullat.

 S’ha de tornar a discernir en l’apreciació entre bancs pecadors i els que no ho són, també en el cas de les clàusules terra. N’hi ha hagut de les dues classes. Esperem que el recurs de la sentència que acabem de conèixer ajudi a fer aflorar les diferències, perquè callar és atorgar i reconèixer males pràctiques generalitzades. ¡Quina mala imatge internacional deixa i quin trist paper representa el supervisor bancari!

Paper dels bancs

Notícies relacionades

Certament, el comportament dels bancs amb les clàusules terra no ha sigut el desitjable. Però no totes les entitats s’han comportat de la mateixa manera, igual que no tots els afectats eren igual d’ingenus. Tant de bo que la meva defensa del que crec raonable (la gent ha de mirar el que firma i les entitats han de respondre a la seva funció social) serveixi perquè això no es repeteixi.

 De moment, els llestos en surten indemnes i protegits, amagats entre els que van firmar de bona fe. Sembla necessari, per tant, més finor en les decisions judicials així com més maduresa social. H