Ni Matute ni Marsé
Fa dos anys vaig estar a punt de conèixer Ana María Matute. Al periodista Xavi Ayén se le havia acudit reunir-nos perquè converséssim, perquè la mestra i la deixebla es veiessin les cares i un diari ho expliqués. Jo, que només l’havia vist a la premsa i a la televisió, que no l’havia pogut saludar mai i en sabia només el que se’n pot saber a través dels seus llibres o de les cròniques d’altres, no veia el moment de trobar-me amb una de les poques escriptores vives que admirava. Però el moment s’hauria d’esperar, perquè l’Ana María havia caigut amb tanta mala sort que havia picat amb la màquina d’escriure a la cara. Tenia, si no ho recordo malament, un blau a la cara gens fotogènic, així que hauríem de deixar que les ferides es curessin per poder posar juntes. Abans que ens poguéssim veure, es va morir. No va ser fins al cap d’uns dies que em vaig adonar que aquella entrevista a dues havia quedat penjada, i que ja no podria tenir mai aquesta peça entre els retalls de premsa.
L’altre dia a una altra periodista se li va acudir que Juan Marsé i jo ens podríem trobar i parlar sobre literatura, escriptura i vida. A Marsé el vaig llegir a l’institut, amb una substituta de literatura que ens va dir que, si se’ns feien pesades algunes descripcions d’Últimas tardes con Teresa, ens les podíem saltar. Ens va semblar una idea brillant, la vam aplaudir i vam riure de l’ocurrència fins que ens vam examinar del llibre.
L’hi volia explicar i fer-li algunes preguntes, i posar en comú alguns temes. Aquell dia tenia curs d’escriptura creativa i vaig haver d’anul·lar la classe, però valia la pena. A dos quarts de set havíem quedat el fotògraf, una periodista i jo a la porta de casa de l’escriptor. Aquest no se m’escapa, vaig pensar a l’ascensor. Li havien enviat un exemplar de la meva última novel·la, i no sabia si em trobaria amb el Marsé amable de qui m’havien parlat o amb l’altre, de qui també m’havien parlat. La porta es va obrir, però no era Marsé. No era a casa, sinó a l’hospital. Vaig pensar en Matute, en la conversa que no vam tenir mai.
