Anar al contingut

GEOMETRIA CIUTADANA

L'activista de la burgesia

L'activista de la burgesia

Joan Tapia

Mas Cantí lamenta que en el 77 es frustrés un pacte catalanista amb Suárez

Creu que subdividir Estats a la UE és poc europeu

Joan Mas Cantí va ocupar dijous la tribuna del cicle Empresa i Societat del Cercle d’Economia. El col·loqui el va dirigir aquesta vegada (normalment ho fa el president Antón Costas) Rafael Suñol, el llavors jove economista que del 1973 al 1975 va ser el secretari de la seva molt plural junta directiva.
    Suñol va definir Mas Cantí com un activista de l’associacionisme empresarial. Empenyent des d’un segon pla i sense ambició de ser el primer. Encara que, això sí, al Cercle sí que té el carnet número u.
    Camprodon, 1950. Una Catalunya apagada en l’aïllada Espanya franquista. Carlos Ferrer Mas Cantí s’interroguen. ¿Què poden fer dos inquiets joves burgesos en aquell desert? Alguna cosa legal. Només un club esportiu. Millor d’escacs, per parlar, relacionar-se... el Comodí. D’aquí sorgirà després, en l’alegalitat, el Cercle d’Economia del Club Comodí.
    1953, el Comodí munta una conferència sobre la unió econòmica europea quan encara falten cinc anys perquè entri en funcionament el llavors anomenat Mercat Comú. 1959, pla d’estabilització, el Cercle s’aviva i celebra la  primera de les famoses reunions Costa Brava (traslladades avui a Sitges).
    Carlos Ferrer Mas Cantí, Carlos Güell Arturo Suqué –els quatre mosqueters– volen dinamitzar Catalunya i influir a Madrid. Mas Cantí és vicepresident del Barça amb Agustí Montal, conspira per fusionar la Cambra de Comerç amb la d’Indústria. El president va ser Andreu Ribera, que va fer lobby a Madrid. I joves economistes com Narcís Serra Andreu Gispert s’integren al Cercle.
    Mas Cantí segueix sent als 86 anys un edifici singular. Un burgès militant que estén xarxes a favor del diàleg, l’economia de mercat i, sobretot, Europa. Als mosqueters no els agradava el règim de Franco però era una realitat. ¿Enderrocar-lo? No, era millor que evolucionés. La liberalització econòmica dels 60 era el camí.
    Eren una altra cosa, però entenien els que –a vegades empresaris amics– ocupaven càrrecs públics: «Treballaven en un sistema autoritari per al bé del país». Mas Cantí cita Samaranch, amb el qual va treballar després –a proposta de Pasqual Maragall i de Jordi Pujol i amb la pressió de Ferrer Salat– en el projecte olímpic.
    Els mosqueters tampoc van voler que el Cercle fos un tancat vedat burgès. Van buscar economistes com Ernest Lluch i Narcís Serra, que s’inclinaven a l’esquerra i després van ser ministres de Felipe González. Tenien el do de l’equilibri.
    Un acte del desembre del 67 és clau. El president era Carlos Güell i parlaven Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament (una autoritat del règim), Andreu Ribera Durán Farell. Durán va dir que negociava amb les clandestines Comissions Obreres per «arreglar» La Maquinista. López Rodó va exterioritzar el seu malestar i Carlos Güell va aguantar després una bronca del governador civil. Era el començament de la transició.
    Ja els anys 70 Ferrer Salat va apostar per revitalitzar Foment, la patronal catalana, i impulsar la CEOE. I juntament amb Mas Cantí, Carlos Güell, Joaquim Molins i altres van formar un partit liberal, el Centre Català (CC).
    Van jugar fort però la gran operació es va espatllar. El CC va pactar anar a les eleccions del 77 amb la democràcia cristiana de Cañellas. I van arribar a un acord amb Leopoldo Calvo-Sotelo, amb qui el Cercle tenia complicitat i a qui Adolfo Suárez va encarregar les llistes. La UCD no es presentava a Catalunya i s’anava al model alemany de la CDU i la CSU a Baviera.
    Però va arribar el diable. La UCD va demanar suggerir algun nom: Vicenç Capdevila, Carles Sentis… Ok. Però en una reunió a Madrid, Cañellas en va rebutjar un altre. Era –Mas Cantí no ho diu– Jiménez de Parga. La cosa es torça, Calvo-Sotelo es disculpa i la UCD decideix presentar-se. ¿Va ser aquest veto la causa de la ruptura o l’excusa de Madrid?
    Mas Cantí creu que la culpa va ser de la pressa. Ells van treure dos diputats a Barcelona, i Suárez sis. Junts haurien sigut el segon partit. Sí, haurien col·laborat després amb CDC (Joaquim Molins va ser diputat roquista), però en un altre context. Amb ministres catalans de centredreta i menys acritud. 
    A Mas Cantí l’inquieta el procés. No li interessa la «sobirania plena» sinó exercir la «màxima sobirania compatible amb la màxima eficàcia». Se sent més català que espanyol però també espanyol sense complexos.
    Potser el 77 es va perdre una gran oportunitat. Després se n’han perdut uns quantes més. A Europa costa que els 28 estats cedeixin sobirania i voler subdividir-los no és intel·ligent. 

0 Comentaris
cargando