Petit observatori

La rebel·lió dels anys i les paraules

1
Es llegeix en minuts

Confesso que no m'esperava llegir dos textos tan demolidors sobre dos escriptors tan famosos com Eduardo Mendoza i Mario Vargas Llosa. Dos escriptors que, a Catalunya, alçaven brillantment la bandera de la literatura en castellà.

¿Què ha passat, ara? Que el «colossal narrador de sempre» resulta que ha publicat una novel·la que li desmunta la ben guanyada fama i sembla que retrati aquella certa banalitat «en la qual el nobel sembla bellugar-se els darrers temps». «La seva novel·la del 2016 no li fa cap favor. Bella en el llenguatge, però efectista i tramposa», diu el crític.

Jo no em puc comparar a Vargas Llosa, naturalment, però si algú em dirigís aquests adjectius el meu disgust seria considerable.

Per la seva banda, l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, de tracte amigable, ha donat una conferència a San Juan de Puerto Rico en el transcurs de la qual es va destapar amb aquesta afirmació: «La majoria de llibres que ens envolten nos serveixen per res. Són una porqueria».

Al costat d'aquestes brutals sentències, les ironies i fins i tot els sarcasmes de Josep Pla sobre els escriptors són modestos estirabots i jocs de paraules. A més, eren el fruit d'un mal humor episòdic, i no sembla que ni Mendoza ni Vargas Llosa hagin de ser víctimes de cap frustració. La seva trajectòria literària els ha donat fama i diners.

Notícies relacionades

Podria ser -és una pura hipòtesi-que fossin víctimes del mal humor. Perquè la consciència del pas del temps apareix, a vegades, i pot crear neguit i angoixa. Sobretot si els elogis i els aplaudiments, universalment rebuts, no aconsegueixen esborrar la fatalitat d'una desaparició més o menys pròxima.

Sembla que els grans mestres de les paraules haurien de ser, també, mestres dels silencis. És probable que això sigui més difícil.