intangibles

Ada Colau, els estudiants i l'Exèrcit

2
Es llegeix en minuts

Fa pocs dies, Ada Colau va expressar obertament el seu desgrat per la presència de les Forces Armades a la Fira de l’Ensenyament. Així ho va manifestar a dos comandaments militars, que se li van acostar respectuosament, davant de les càmeres de televisió. Per això, la seva plantada va adquirir de seguida una enorme repercussió als mitjans de comunicació. Poc després, en una línia similar, l’alcaldessa es va posar al capdavant del rebuig d’alguns centres escolars que es deixessin veure militars a Collserola. No entenc la seva actitud ni aquest estigma que persegueix els professionals de la Defensa.

    En primer lloc, perquè sembla com si volguéssim mantenir els més joves lluny de la realitat, ocultant-los el fet que, agradi o no, el paper de l’exèrcit resulta fonamental en una societat democràtica. Precisament, atenent a l’impuls depredador de la condició humana, un dels grans avanços de les societats obertes és haver delegat l’ús de la violència en uns professionals estrictament subjectes a l’ordre democràtic. Donat que és així, és millor conèixer-los i reconèixer-los.

    En segon lloc, perquè les nostres Forces Armades estan sent un exemple de respecte a la democràcia. Per exemple, malgrat el que s’augurava des d’alguns àmbits independentistes, l’Exèrcit ha mantingut en el conflicte català l’actitud que li correspon, discreta i respectuosa amb la legalitat democràtica, lluny del soroll polític i mediàtic. Per una altra part, en molts anys de missions internacionals, no recordo cap escàndol protagonitzat per militars espanyols. De la mateixa manera, no sé de cap cas de corrupció en els organismes de la Defensa, malgrat que fa anys que estem immersos en una inacabable allau de corrupció dels uns i dels altres.

Notícies relacionades

    Finalment, Ada Colau té per endavant un gran repte i, si l’aconsegueix, pot convertir-se en un referent polític de llarg recorregut. Així, li correspon rearmar una Barcelona que, des de fa un temps, viu en gran mesura immersa en una autocomplaença molt perillosa. Precisament, en els anys de més progrés i creativitat de la ciutat, que personalment els vinculo amb Pasqual Maragall i Jordi Hereu, les relacions amb Defensa eren fluides i amables. Al mateix temps, l’alcaldessa sembla assenyalada per liderar una opció d’esquerres en uns temps en què es fan necessàries alternatives consistents, aquí i a tot Europa.

    Crec que està molt ben situada per assolir-ho, i que a tots ens convé que es conformin opcions polítiques diverses i sòlides, d’aquelles que sense deixar de defensar una posició pròpia són capaces d’atendre l’interès general. Per a això, ha de transitar d’activista a política. Gestos com els comentats abans són innecessaris i no van precisament en aquesta direcció. Esperem a veure.