Creativitat i precarietat

Un dels reptes més apassionants de tot culturalista consisteix a construir-se una visió pròpia sobre el món i els seus fenòmens, començant pels que s’esdevenen a l’interior de la pròpia closca. És un no acabar amb final sempre enganyós, ja que són nombrosos els creatius que prenen per intransferibles i del tot originals mirades que no passen de tòpics amb maquillatge. Els nans del nostre temps s’han tornat aerostàtics, de manera que ja no necessiten, com els del segle XVIII, cavalcar a les espatlles dels gegants per eixamplar horitzons.

  

  L’aliança entre mercat, adotzenament i en gran mesura Estat, redueix la creació a l’artesania. I potser sort en tenim a l’hora de sobreviure, no a la d’aprofundir-se la quilla o posar una antena nova al pal major, tal com ha estat més que denunciat. Constatem, això sí, que la precarietat no és forçosament dolenta per a l’art, tot i que és fatal per a l’artesania. Per excel·lir en producció artesana, una cosa perfectament possible com ho demostren les cultures de gran mercat i les subsidiades, és del tot imprescindible disposar de mitjans. Sense els famosos 50 milions més al pressupost de Cultura, o com a mínim 30, ens empetitim sense remissió.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    Suposant que arribin, moratòria institucional. La meitat de l’increment ha d’anar destinat a avituallar la flota. Res de res a les drassanes per construir més museus, centres, companyies oficials o cap mena de gran artefacte. Una bona meitat per als que, públics i privats, més pateixen la precarietat, començant pel MNAC. 

    L’altra meitat per als nous talents, perquè tinguin oportunitats els que més bé s’han format, els que més a prop estan d’exhibir mirada pròpia, els que s’han hagut de carregar el mort de l’aliança entre els instal·lats i les administracions. Els nous relats han de provenir majoritàriament dels emergents, els que s’aprofundien la quilla mentre complien, sense culpa, condemna a no emergir.