Després del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez

Les opcions del Rei

Encara que no s'entrevegi acord, la Constitució preveu que el Monarca faci noves propostes de candidat

4
Es llegeix en minuts
esala33049843 opinion ilustracion de maria titos 160304200642

esala33049843 opinion ilustracion de maria titos 160304200642

La investidura fallida de Pedro Sánchez planteja una situació inèdita en la nostra democràcia, de manera que ens veiem en la necessitat d’examinar a la Constitució (CE) algun precepte que encara no s’havia aplicat. El focus se situa en l’article 99, i ara hem de prestar atenció al que diu el seu apartat 4. Preveu el supòsit que acaba de donar-se: que, després de les dues votacions, el candidat proposat no aconsegueix els vots imprescindibles per accedir a la presidència del Govern. Llavors «es tramitaran successives propostes en la forma prevista en els apartats anteriors».

    D’això es desprèn que tornem a la casella de sortida. Així doncs, el Rei ha de consultar els grups polítics amb representació parlamentària. Però, a partir d’aquí, hem de plantejar-nos quin ha de ser el comportament del cap de l’Estat davant el que ha passat. Per això començaré per consideracions de caràcter general, seguiré per aspectes de procediment i acabaré mirant de fixar el marge de discrecionalitat de què disposa. 

    Vivim sota el que la Constitució defineix (art. 1.2 CE) com a «monarquia parlamentària». En la perspectiva del dret constitucional comparat, el nostre sistema respon a la forma de govern parlamentària, en què els electors elegeixen els seus representants, i aquests, i no directament els ciutadans, decideixen en mans de qui ha d’estar el poder executiu. Aquesta és la lògica de fons a la qual ha de respondre el funcionament de les nostres institucions i, en el que ara ens importa, significa que escollim un Congrés no només per obtenir representació del pluralisme polític, sinó també per disposar d’un Govern que exerceixi plenament les seves funcions, controlat pels nostres representants.

D’acord amb aquesta lògica, el Rei ho té fàcil si les eleccions donen la majoria absoluta de diputats a una formació política. Podem considerar candidat «natural» el que aquesta formació proposi, i el Rei, que ha de facilitar el «funcionament regular de les institucions» (art. 56.1 CE), proposaria el seu nom. No obstant, com és evident, no sempre és tan senzill. Si no existeix un candidat natural, perquè cap partit ha obtingut la majoria absoluta al Congrés, el Rei ha de proposar un candidat «viable». És a dir, aquell que el Monarca, després d’escoltar a tots els grups polítics, consideri que té els suports imprescindibles per ser investit. No obstant, pot donar-se el cas que no n’aparegui cap, i al Rei se li plantegen opcions diferents. Pot esperar fins que consideri que hi ha un candidat viable, o en pot proposar un perquè, una vegada hagi sigut proposat, busqui els seus acords. En la meva opinió, després de la primera ronda de consultes posterior a les eleccions, Felip VI ha actuat correctament. No hi havia ni candidat natural ni candidat simplement viable. En aquestes condicions, va començar oferint la candidatura al líder de la formació política amb un nombre més elevat de diputats. Mariano Rajoy va declinar, perquè en aquell moment no tenia els suports necessaris. És legítim, però això no obligava el Rei a esperar, i va fer bé de passar al següent grup parlamentari perquè el candidat busqués la viabilitat de la seva candidatura. 

Notícies relacionades

    Vull subratllar que, després d’unes eleccions com les que hem tingut, convé que el Rei actuï amb iniciativa. Limitar-se a esperar, emparant-se en l’absència de terminis predeterminats, hauria empitjorat les perspectives d’estabilitat política. Com a mínim, després de la primera votació es genera un automatisme: si cap candidat és investit, hi haurà eleccions (art. 99.5 CE). Encara que no canviï gaire el resultat, és preferible que la ciutadania pugui jutjar el comportament dels uns i dels altres. Sobretot, em sembla millor que la falta indefinida d’un Govern legitimat pels vots.

I ara, el Rei ha de tornar a les consultes. No obstant, si d’aquesta nova ronda no es desprèn que hi ha un candidat que hagi aconseguit els suports imprescindibles, es planteja un dubte raonable: ¿té sentit proposar una nova votació abocada al fracàs? El calendari ja ha començat a córrer, i sabem que, en el pitjor dels casos, hi haurà eleccions al juny. No obstant, sembla que la Constitució no permet la passivitat del Rei. L’article 99.4 citat té un redactat imperatiu i han de tramitar-se «successives propostes», en plural. Crec que, encara que en aquestes condicions no tingui gaire sentit, el Rei hauria de complir el precepte, tret que se’n proposés una interpretació que l’alliberés del compromís. No he sabut trobar-la, i ho sento. Em conformo amb l’esperança que, en els nous debats, puguem veure actituds més constructives en els que són els responsables d’investir un president del Govern. Perque són ells.