Diàlegs

Pedro, sóc Mariano: reconec que a València no hem tingut un partit sinó una organització criminal organitzada, per això t'ofereixo el reconeixement ple de les nostres culpes i un compromís per escrit que ens obligarà a tornar els diners que hem saquejat.

Pablo, sóc Pedro: tens raó, els nostres barons no volen el mateix que les nostres bases, que volen una cosa molt semblant al que tu vols, i malgrat que la teva proposta de referèndum és l'única solució per resoldre a la vegada el problema d'Espanya i Catalunya no podré admetre mai que tens raó perquè en cas de fer-ho em quedaria sense partit.

Albert, sóc Pablo: és cert, va ser un error immens parlar de càrrecs abans que d'idees des d'un partit en què precisament sempre hem demanat el contrari.

Pedro, sóc Albert: malgrat el que dic en públic, el meu resultat electoral no dóna per a res més que algun postureig i mitja roda de premsa; suposo que ja has vist que sóc extremadament tebi amb la corrupció a València, però és que l'acord amb el PP és la meva única opció de supervivència per evitar unes eleccions generals on probablement tornaria a ser un partit irrellevant.

Pedro, sóc Pablo: t'admeto que en realitat el nostre somni no és formar un Govern d'esquerres sinó que hi hagi eleccions per quedar-nos a l'oposició i destrossar-vos definitivament en la següent legislatura.

Mariano, sóc Pedro: reconec que és molt millor mirar com els altres intenten formar Govern que ser tu el que ho intentes, sobretot quan no hi ha aritmètica possible si no és que cedim en una cosa tan impossible de cedir com és el referèndum.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Problema de cultura política

És gairebé segur que cap d'aquests diàlegs s'ha produït, encara que és probable que hagin existit en la ment dels nostres protagonistes. Perquè mentre hi ha qui encara creu que Espanya està encallada per l'aritmètica, en realitat el col·lapse ve per la falta de diàleg: no del diàleg formal i vacu que es fingeix que es vol però que mai s'intenta, sinó del de veritat, del diàleg avui utòpic on es fa autocrítica, s'escolta, se cedeix i es concedeix la raó al rival quan la té. No, a Espanya no hi ha avui cap problema de sumes i restes sinó de cultura política. Tots aquests inicis de rondes de converses, intents d'aconseguir suports i altres termes que han envaït sobtadament l'opinió pública no són més que l'expressió d'una gran impotència: la incapacitat suprema de pactar i posar-se d'acord. Quan es deixi de tractar els que volen un referèndum com si fossin animals exòtics, quan reconèixer les culpes no sigui una humiliació sinó un triomf i quan s'estigui disposat a admetre els problemes i no a amagar-los, llavors sí, llavors l'aritmètica començarà a sortir. Deixin de mirar la calculadora i observin millor dins de si mateixos.